Joc, dansa i cossos

El festival Loop de videocreació va tancar les portes dissabte, però algunes de les exposicions incloses en la programació, a càrrec d’artistes d’aquí, s’allargaran fins al juliol. N’és un exemple la projecció de l’obra guanyadora del premi de videocreació, que impulsa el mateix Loop, l’Arts Santa Mònica i la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya, i que enguany, en la tercera edició del guardó, ha estat per al projecte Cos social [Lliçó d’anatomia], de Joan Morey.

La peça, que es projecta fins al 13 de juliol a l’Espai Balcó del Santa Mònica, mostra una performance, rodada a l’antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. L’acció recrea una lliçó anatòmica, a la manera de les pintures clàssiques del Renaixement i el Barroc, però hi apareix un osteòpata que actua sobre un cos masculí damunt la taula de dissecció, mentre la càmera i els seus moviments, així com l’equip tècnic, també estan integrats dins de l’escena. “L’equip tècnic fa de mirall de l’espectador”, explica Morey.

Més que una dissecció, la situació que es recrea en el film és d’“observació”, amb un cos que en principi sembla mort. “L’ésser estudiat és un ciutadà i tota l’escena es refereix a la situació de control, vigilància, observació i manipulació que vivim constantment”, aclareix l’artista. La visió de la càmera també és una al·lusió al control que s’exerceix sobre el cos. Morey hi ha afegit dues veus en off, amb textos d’El anti-Edipo, de Gilles Deleuze i Félix Guattari, i el cèlebre text Soc un ull, un ull mecànic, del realitzador Dziga Vèrtov.

Vides entre apostes

Amb una poètica molt diferent, però també amb la imatge com a protagonista, a la galeria Senda es pot veure fins al 29 de juliol el projecte Cristal house, de l’artista barcelonina resident a París Anna Malagrida. A través de fotografies de gran format i vídeo, Malagrida ha retratat l’atmosfera i els personatges que pul·lulen per una casa d’apostes de cavalls de curses, situada davant del Centre Pompidou.

Es dona la circumstància que és la mateixa empresa que gestiona aquest local la que convoca el premi Carte Blanche PMU a un projecte artístic sobre el tema del joc. Malagrida va guanyar el guardó l’any passat amb Cristal house i al setembre el va exposar a la galeria de fotografia del Centre Pompidou. Malagrida es va endinsar durant dos mesos en el local d’apostes i va contactar amb els seus clients habituals, la majoria immigrants. “Un espai així esdevé un lloc de trobada per a molts d’ells, deixant de banda que també hi hagi un problema d’addicció de fons”, explica Malagrida.

La dansa de les espases

Pedro G. Romero, per la seva banda, presenta a la galeria Àngels Barcelona la mostra Máquinas de trovar, en què s’inclou un dels seus últims treballs, Les espases, un conjunt de vídeos que també estan disponibles a través dels dispositius mòbils. L’artista ha demanat a diversos ballarins i performers que s’enregistrin interpretant una dansa amb espases. Al costat, es mostra un projecte antic de l’artista, La sección áurea, del 1990, en què va demanar a una sèrie d’artistes –entre els quals, Pepe Espaliu i Javier Baldeón– que li enviessin una obra inspirada en uns retrats fets per Romero en què ells apareixien amb aura. “Són treballs que no són col·laboratius, sinó una invitació a un joc”, assegura l’artista, que enguany participa en la Documenta de Kassel amb el ballarí Israel Galván i el cantaor El Niño de Elche.