Cultura

ALBA SASKIA

L’ESCRIPTORA BLANENCA PUBLICA ‘CON UN PAR DE ALAS’, LA NOVEL·LA AMB LA QUAL VA QUEDAR ENTRE ELS 10 FINALISTES DEL PLANETA

“La meva lluita és mostrar que tots som iguals”

“Vaig mirar el web del premi Planeta i em vaig veure entre els deu finalistes. La primera reacció va ser: «S’han equivocat.» Però vaig actualitzar el web potser deu cops i el meu nom seguia allà”

“No crec que sigui una novel·la adreçada exclusivament a les dones, perquè tracta de temes que són aplicables tant a homes com a dones”

La jove escriptora Alba Saskia Rivas Molina, nascuda a Blanes fa 26 anys i resident a Lloret, publica la seva primera novel·la, Con un par de alas ( Planeta ), que va quedar seleccionada entre les deu obres finalistes de l’últim premi Planeta.

Planeta presenta ‘Con un par de alas’ com “una novel·la lluminosa que et convida a somiar en l’impossible”. És només una frase promocional?
No. Penso que realment la novel·la fa que et qüestionis somnis, creences o idees, i els protagonistes, des de les seves experiències, et conviden a fer allò que creus impossible.
L’editorial també la classifica al seu web dins l’apartat ‘en femení’. És una novel·la escrita en clau femenina i per a dones?
La novel·la és difícil de classificar perquè no segueix una estructura convencional i tracta de temes molt diversos. I no crec que sigui una novel·la exclusivament per a dones. Sí que és veritat que la veu és la d’una dona, però crec que els temes del llibre, com ara l’amor, el desamor, la superació, l’humor, la valentia, etc., són aplicables tant a homes com a dones.
Amor, desamor, superació, dansa, una mare que es diu Perpetua, una filla que es diu Lía... Com explicaria vostè de què tracta aquesta història?
Sempre he estat molt fan de l’amor, però bona part de l’amor que ens venen les pel·lícules o els llibres no m’agrada perquè la vida no és un conte de fades. M’encanta l’amor real, l’amor no només de parella sinó l’amor mare-filla, l’amor avi-net, l’amor amb el cunyat o amb la sogra. I des d’aquest concepte va sortir Con un par de alas. A més a més, volia mostrar una discapacitat de forma heroica i sense tabús com la ceguera de Perpetua i per a mi va ser molt enriquidor perquè vaig haver de posar-me a la seva pell.
Quan es va presentar al Planeta, pensava que tenia alguna possibilitat?
Ni en els meus millors somnis! Em vaig presentar perquè vaig sentir que era el moment. No ho vaig meditar gaire. Escriure Con un par de alas va ser un autoregal i no n’esperava res, només volia assolir un propòsit que m’havia fet a mi mateixa.
Què creu que va veure el jurat en la seva novel·la?
Suposo que la primera cosa que va cridar l’atenció va ser el format: és una novel·la però cada capítol acaba amb una poesia i entremig hi ha prosa poètica. El conjunt entre els estils i el realisme dels personatges penso que va cridar l’atenció.
Com va rebre la notícia?
Tot just arribava d’un viatge i estava descansant a casa quan vaig pensar a mirar el web de Planeta i em vaig veure entre els deu finalistes. La primera reacció va ser: “S’han equivocat.” Vaig actualitzar el web uns deu cops i el meu nom seguia allà. És una bogeria, encara em pregunto si és real o no.
Sap si alguna de les altres set novel·les (al marge de la teva, la de la guanyadora i la del finalista) s’arribarà a publicar també?
Sé que només Dolores Redondo, Marcos Chicot i jo hem editat amb Planeta, i per a mi ha estat un regal! L’editorial m’ha deixat una llibertat i un marge de maniobra que agraeixo molt. Treballo molt millor d’aquesta manera i quan estàs còmode es veu reflectit en el resultat final.
És cert que va escriure ‘Con un par de alas’ en dues setmanes?
Totalment cert! Van ser dues setmanes en què el meu cap només volia escriure coses sobre la història de la Lía i la Perpetua.
Diu que la nominació al Planeta li ha capgirat la vida. Què ha canviat per a vostè?
Ha canviat la seguretat en mi mateixa. Ara estic segura que vull continuar en aquest camí de la literatura. I, de nou, la vida m’ha ensenyat que amb constància els somnis es fan realitat.
Algun escriptor de referència o alguna obra de capçalera?
M’agrada molt José María Mendiluce. Últimament llegeixo molta poesia, perquè m’encanta llegir tot tipus de gèneres. Si hagués de destacar una obra seria Pura vida, de Mendiluce.
Ja han arribat les primeres crítiques. Quin balanç en fa?
Estava força nerviosa però aquests primers dies he disfrutat perquè la gent només m’explica les bones sensacions que la novel·la li provoca, però sempre acceptaré qualsevol crítica constructiva. M’agrada aprendre de tot i de tothom.
Després d’una estrena tan impactant i accelerada, com veu el seu futur en el món literari?
No m’agrada gaire pensar en el futur, prefereixo viure el present. Però la meva idea és escriure, perquè em sento molt viva quan ho faig. A l’octubre vull començar un curs de guió de cinema i televisió a l’Escola de Cinema de Barcelona, per continuar creant personatges, mons, aventures i vivències.
Com afronta la promoció?
Pensava que no m’agradaria tant per la meva timidesa i m’ha sorprès! Darrere d’una promoció com la que fa Planeta hi ha un equip molt bo que ho facilita tot. He passat els primers dies a Madrid i ara aniré a Barcelona i Girona. I espero fer una presentació al meu poble ben aviat.
Continua escrivint regularment microrelats al seu blog www.infinity-hope.com ?
Sí, continuo amb el meu estimat blog, no tant com m’agradaria, però ara a l’estiu m’he fet el propòsit de fer una entrada cada mes. M’inspiren molt les fotografies, perquè soc molt visual. Quan falla la inspiració la millor opció és anar al mar i respirar. Sempre funciona.
El seu blog es diu Esperança Infinita i també es va presentar al premi amb el pseudònim Hope. Realment se sent tan esperançada, tal com està tot?
Sí, sens dubte! Sempre hi ha coses que no haurien d’existir, però també trobes coses o persones per les quals val la pena lluitar. Fa poc he sigut tieta i m’agradaria ensenyar a la meva neboda un món maco i segur.
Presideix l’associació estatal que busca recursos per a la investigació de la síndrome de Brown-Vialetto-Van Laere. Què la hi va portar?
Jo tinc aquesta malaltia minoritària. Quan me la van diagnosticar vaig buscar un lloc on anar a demanar informació o assessorament, i no en vaig trobar cap. I el vaig crear jo.
Quan va guanyar el premi va dir que la seva vida tracta de “lluitar, lluitar i lluitar”.
La vida en si és una lluita. Soc una persona amb ideals i valors molt ferms, no m’agraden les injustícies ni les desigualtats, ni la gent que es creu superior. La meva lluita és mostrar que tots som iguals independentment del sexe, del color de la pell, de l’orientació sexual, de l’estatus, dels estudis, de la salut, etc.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

De l’ètica a l’estètica, al Temporada Alta

Uns vuitanta programadors de tretze països assistiran de dijous a diumenge a una concentració de creació contemporània dins del Temporada Alta

BARCELONA
 

Dos itineraris per l’Open Puig i Cadafalch

mataró
 
Mirador

En l’homenatge al pare Ireneu

 
la crònica

Un comediant per a temps convulsos

 
Crítica
rock

L’obstinació d’un home feliç

 
La crònica

Noranta minuts de felicitat

Cap d’Estudis de l’Escola de Música Moderna de Girona
 

Campanya de promoció del dipòsit subterrani del segle XVIII

Lleida
 
Crònica
dansa

Joves i amb empenta

Terrassa
 

Càntut tanca amb quasi el cartell de complet

Cassà de la Selva