‘Artemísia’, la novel·la gairebé impossible

Poques realitats trobaríem més antagòniques que la placidesa d’una illa grega i l’horror d’un camp d’extermini nazi, i, no obstant això, Maria Àngels Anglada demostrà que aquesta combinació és perfectament possible. L’any 1996 visità la petita sinagoga de la ciutat vella de Rodes, on conegué Lucía Modiano, d’origen sefardita, que escombrava el mosaic de palets que adorna el pati d’aquell petit temple jueu. I fou precisament ella, una de les poques supervivents de l’holocaust, qui, amb el seu deliciós castellà arcaïtzant, el ladino, li mostrà una làpida de marbre on es pot llegir el nom de les víctimes rodites de la xoà. “Sembla inconcebiblement pervers –recordava Anglada– que la mà llarguíssima del nazisme arribés a l’extrem més oriental de Grècia, colpegés una comunitat més aviat pobra, i es dediqués, com arreu, a l’assassinat sistemàtic i inexplicable de tot aquest grup de persones.” Així, aquella làpida ens posava, cruament i freda, davant d’una realitat esborronadora: la possibilitat que les mateixes mans humanes que poden modelar la bellíssima estàtua de marbre d’Afrodita sortint del bany que podem admirar al museu arqueològic de Rodes, siguin capaces, com dirà Anglada en el bellíssim poema Làpida i Afrodita, d’“empènyer infants, mares i nois en flor i astorats avis, des del mar blau de Rodes, lluny, molt lluny, fins al forn encès a Auschwitz”. Aquest, però, no era el primer cop que Anglada agermanava la tendresa i la sang, en paraules de Carles Miralles. Vuit anys abans de volar cap a Rodes, l’escriptora catalana havia visitat l’illa de Mitilene, i ens llegà, de retorn del seu viatge, una novel·la esplèndida, Artemísia, que acaba de reeditar Brau Edicions, de Figueres, amb un text revisat i un pròleg de qui signa aquesta ressenya, l’aparició de la qual ha coincidit amb una altra reedició que també hem de celebrar, la de la seva novel·la Sandàlies d’escuma (1985), per part de l’editorial L’Avenç.

En aquesta nouvelle, com en dirien els francesos (té poc més de seixanta pàgines), l’amor no hi pot mancar (no hem d’oblidar que Mitilene, vint-i-sis segles abans, havia vist néixer la poeta Safo, qui afirmà que no hi ha res de més bell al món que la persona estimada). Aquest és el sentiment que uneix el violinista català Climent Moragues amb la jove atenesa Electra, que, com ell, fa de dispesera a casa de les italianes, una tia i una neboda pintores, Artemísia i Laura, amb motiu d’una tesi doctoral que està escrivint sobre l’escriptor local Stratis Mirivil·lis. Tanmateix –i aquest és, segurament, el major atractiu de la novel·la–, des de la primera pàgina, una aura de misteri envolta el personatge d’Artemísia (el nom de la qual evoca el d’una predecessora seva, també pintora, Artemisia Gentilleschi), un misteri que es fa palès sobretot en els seus quadres, grans i inquietants, com el que porta per títol Incendi de la Via Apia. Rere el paisatge plàcid, irisat de claror, d’aquesta illa grega, hi batega el drama d’un dels episodis més sinistres de la Segona Guerra Mundial, l’execució, a les fosses Ardeatines de Roma, l’any 1944, de 335 civils com a acció de represàlia per l’assassinat de 31 policies italians. Amor i mort, dues realitats incompatibles, s’entrelliguen en aquesta novel·la, que ens planteja un difícil dilema que Anglada sap resoldre amb mà mestra i que ens presenta com a antídot davant de la intolerància humana, tan real com el sol i el mar de Grècia.