Cultura

Els ‘papers’ de Rafael Benet

La fundació del pintor i crític d’art està gestionant que la família dipositi el seu ric arxiu a la Biblioteca de Catalunya

L’arxiu del pintor i crític d’art Rafael Benet (Terrassa, 1889-Barcelona, 1979) és una font imprescindible per als investigadors que volen conèixer més a fons la seva trajectòria polifacètica i alhora per explorar les relacions que va mantenir amb infinitat d’artistes i d’intel·lectuals del seu temps. Bona prova de l’interès que hi ha per la seva personalitat artística són els 34 números de la revista Quaderns que ha editat fins ara la seva fundació, amb articles que aprofundeixen en aspectes de la seva ingent obra, signats per nombrosos estudiosos de l’art català.

“El fons personal de Benet és una mina d’informació per endinsar-se en l’art del segle XX”, subratlla Jacint Berenguer, secretari de la Fundació Rafael Benet, feliç de poder anunciar que estan gestionant l’ingrés del llegat, compost fonamentalment per correspondència, a la Biblioteca de Catalunya (BC). Aquest ric patrimoni documental és propietat d’una neta de Benet, amb qui la relació és “excel·lent” i que, a més, és patrona de la fundació. “Tots els seus descendents han estat sempre plenament conscients del valor que té aquest fons i que és bàsic divulgar-lo”, remarca Berenguer.

L’anterior propietària de l’arxiu, una altra neta que va morir fa cosa d’un any, s’havia esmerçat a classificar i ordenar els papers del seu avi. “Els va preservar amb molta cura”, precisa Berenguer. El cas és que, ara, la fundació ha suggerit a la seva germana que els cedeixi a una institució pública, “el lloc on millor estaran conservats, on se’n farà un inventari exhaustiu i on seran accessibles a tothom”. “La predisposició és total; en menys d’un any pensem que ho tindrem resolt.”

Llegat viu

Vetllar pel llegat de Benet, estudiar-lo i difondre’l ha estat la raó de ser de la fundació des que es va crear, el 1989. L’entitat va néixer arran de la commemoració del centenari del seu naixement. Va ser impulsada per una colla d’amics, col·leccionistes, familiars i artistes. El primer president va ser Jordi Benet, un dels seus dos fills, i quan aquest va morir, el càrrec el va passar a ocupar l’artista Simó Busom, que segueix presidint-la. El nucli inicial de patrons estava integrat també per Josep M. Cadena, Alícia Suàrez i el mateix Berenguer. Fa dos anys, el patronat es va ampliar amb quatre nous membres: Francesc Fontbona, Àlex Susanna, Susanna Portell i Lluís Boada.

La fundació va iniciar l’activitat col·locant una placa a la casa on Benet va viure el tram final de la seva vida i on va morir, al carrer Muntaner. Però l’estímul principal per tirar endavant l’entitat va ser la possibilitat de publicar la tesi que just acabava de fer Alícia Suàrez. El llibre, que aborda la trajectòria de Benet fins al 1936, es va editar el 1991 junt amb el seu catàleg raonat (que el 2004 es va actualitzar).

Una iniciativa central de la fundació ha estat l’edició de totes les cròniques que Benet va publicar a La Veu de Catalunya, la seva gran plataforma, des d’on va difondre una manera d’entendre l’art en què la tradició i la modernitat convivien, i sempre amb una mirada oberta al món, no només al seu país. Gràcies a un ajut de l’antiga Caixa de Catalunya, es van anar publicant, fins al 2010, cinc volums que abracen la seva producció des del 1926 fins al 1936, any en què el diari va desaparèixer. Falta, però, un primer volum amb les seves col·laboracions anteriors al 1926: “El vam deixar per al final perquè, aquells primers anys, les cròniques eren més esporàdiques”, indica Berenguer. El problema, ara, és que la fundació no disposa de cap ajuda per poder-lo editar. “És una llàstima, perquè tindríem el corpus sencer.”

La fundació s’ha dotat d’una associació d’amics, formada per una vuitantena de persones, que financen els Quaderns. “Benet és un personatge tan complet que atrau. Els estudis que publiquem irradien nova llum sobre ell i el seu entorn, tan proper a Xavier Nogués, Joan Rebull, Apel·les Fenosa, Frederic Mompou... Tenim en ment dedicar un monogràfic a la seva relació amb Manolo Hugué.” En l’últim número, Francesc Fontbona se submergeix en una obra cabdal, la Història de la pintura moderna, en què Benet excel·leix amb els seus amplis coneixements no només de la pintura catalana, sinó també internacional.

“Un dels factors més sorprenents és que va ser un home amb moltíssims seguidors, una figura de consens respectada per tothom”, controvèrsia a part amb un altre crític d’art de sòlid pensament, Sebastià Gasch. Berenguer reivindica el pintor, el crític, l’autor de múltiples estudis de referència d’una llarga llista d’artistes i també el promotor d’iniciatives artístiques i culturals diverses, amb algun capítol poc conegut: “Als anys cinquanta, les dificultats econòmiques el van fer pujar a Andorra, on va impulsar el primer inventari del patrimoni artístic d’aquestes terres i va descobrir una majestat romànica a Sant Joan de Caselles.”

Precisament a Andorra és on s’està mirant de fer, en un futur, una exposició de les pintures que hi va crear quan es va enfrontar al seu paisatge. Facilitar i impulsar exposicions és una altra línia de treball de la fundació. La més completa és la que es va celebrar el 1997 al Palau Moja i al Centre Cultural de Terrassa, amb Enric Jardí de comissari. Anys després, a Terrassa mateix, es va rescatar el Benet de Tossa, on va fer amistat amb la colònia de creadors europeus que fugien de les guerres i, a més, en va ser un dels fundadors del seu museu, avui en hores baixes.

“Molts artistes ens confessen que Benet ha tingut una immensa sort perquè la gent que se l’estimava s’ha preocupat de mantenir-ne viu el llegat”, conclou Berenguer, un bon col·leccionista de la seva obra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.