Els anys feliços dels Dalí

Sota l’ombra que proporciona el monument dedicat a la memòria de Narcís Monturiol a la Rambla de Figueres, va començar ahir una nova jornada intensa del rodatge que aquests dies té lloc a la capital empordanesa, on el cineasta Ventura Pons hi recrea els anys d’infància feliços que van viure uns altres figuerencs il·lustres: els Dalí. La pel·lícula, titulada Miss Dalí, versa sobre la figura d’Anna Maria Dalí i la seva relació amb el seu germà Salvador i tota aquella munió d’artistes de l’àmbit surrealista que va conèixer i admirar (entre els quals, sobretot, Federico García Lorca). Ha traslladat l’acció de Cadaqués –on es va rodar a la primavera–, Londres, París i Nova York –on s’han filmat exteriors– a Figueres, on tenen lloc les darreres escenes de la cinta. Aquí és on el cineasta català vol rememorar aquella “arcàdia feliç” de la família, focalitzada als voltants dels anys vint i trenta del segle XX, a partir del guió que ell mateix ha escrit.

És així com ahir, gràcies al setè art, en aquest cas més aviat per un equip d’una cinquantena de tècnics i més de mig centenar d’artistes i figurants, es va reviure una Figueres festiva on van tenir lloc dues ballades de sardanes. La primera recrea un episodi en què el pare Dalí (Josep Maria Pou), gran amant d’aquesta dansa, porta els seus fills a escoltar-ne una, titulada El diablo en el poder. La segona, també una peça del mestre Pep Ventura, se centra en l’any 1925, quan el Dalí pare dedica una audició a l’amic del seu fill, Federico García Lorca, en una de les seves visites a la ciutat. En aquest cas es tracta de Cants del dia, adaptació del republicà Himne de Riego.

Aquesta fase del rodatge, complexa, sobretot perquè no va ser fàcil tallar una de les principals artèries de la ciutat i controlar els nombrosos vianants i turistes que s’aplegaven als voltants de la Rambla entre encuriosits i al·lucinats en veure en persona el rodatge d’un film d’època protagonitzat per l’artista pel qual molts han fet tants quilòmetres per visitar les seves obres, va ocupar l’equip tot el matí i fins ben entrada la tarda. Quatre escenes a grans trets, les quals a alguns profans en la matèria els semblaria un rodatge etern. Però com ens va recordar irònicament la veterana actriu Marta Angelats, fent seva la famosa frase de Lillian Gish: “Ens paguen per esperar.” El que ja ningú podia preveure és que aquesta fos una de les setmanes més càlides de l’any, i per això els ventalls, com les ombres, estaven tan cobejats i les ampolles d’aigua corrien a dojo a cada descans. Qui va patir la pitjor part van ser els músics de la cobla, als quals els va tocar rodar a ple sol i no sota l’ombra que ofereixen els frondosos plàtans de la Rambla.

Tanmateix, i malgrat que el mateix Ventura Pons ho qualifica com “la part més complicada del rodatge” –pel fet de ser un film coral i en què hi apareguin fins tres Anna Maries i dos Dalí–, el rodatge del film es pot qualificar d’harmoniós. Si més no, poques vegades es poden presenciar dies de filmació en què els figurants entre pausa i pausa es fan fotografies amb els actors (Josep Maria Pou, Joan Carreras, Eulàlia Ballart, José Carmona, Artur Trias, Carme Sansa...) i el mateix Ventura Pons, accessible en tot moment amb els mitjans ahir convidats. Ara, només cal esperar una premiere internacional del film al setembre (Toronto?) i que l’estrena a les pantalles catalanes sigui una realitat al final d’any.