L’‘àguila’ que ens va dur el Renaixement

El 7 de maig del 1517 –aquesta primavera ha fet 500 anys–, l’artista Bartolomé Ordóñez va signar un contracte amb els canonges de Barcelona per crear el rerecor i per fer el tancament del cor medieval de la catedral. Ordóñez va entrar al temple amb una motxilla carregada d’idees noves que havia après durant la seva etapa de formació a Florència i a Roma. Allà havia tingut contacte directe amb els grans genis que van fer possible el miracle del Renaixement, els deixebles de Donatello i especialment el jove Miquel Àngel. Havia metabolitzat la seva lliçó i estava decidit a aplicar-la en aquesta comanda amb un llenguatge propi. I ho va fer de manera magistral.

El conjunt escultòric cinccentista del rerecor i del cor de la catedral de Barcelona és l’obra renaixentista més important de Catalunya: “La millor, perquè és la més avantguardista i genuïna, i d’una inventiva extraordinària. És un episodi únic en la història del nostre art. Ordóñez va ser una aparició fulgurant vinguda d’un altre univers artístic, però va ser fugaç: no va venir per quedar-se i ens va abandonar al cap de dos anys”, subratlla el professor de la Universitat de Girona Joan Bosch, que ha rebut de la Universitat del Salento l’encàrrec de fer un article per obrir noves finestres de coneixement d’aquesta obra. A Itàlia, el cas de l’italianitzat Ordóñez ha estat sempre un tema que fascina. També ho és a Catalunya, sobretot des que als anys vuitanta el veterà professor de la Universitat de Girona Joaquim Garriga va posar en relleu internacionalment aquest conjunt en el seu estudi sobre l’art català del segle XVI.

Així i tot, aquests dos especialistes temen que el 500è aniversari de la signatura del contracte de l’obra passi desapercebut al nostre país. El seu interès artístic i la seva intrahistòria són “molt desconeguts pel gran públic”, lamenta Bosch. “Tenim un tros de Renaixement romà a Barcelona: n’hem de presumir, l’hem de divulgar i l’hem de seguir estudiant.” La idea és organitzar aquest any unes jornades d’estudi amb erudits d’arreu.

Ordóñez, conegut en la historiografia dels anys quaranta com una de les “àguiles del Renaixement español” (juntament amb Alonso Berruguete, Pedro Machuca i Diego de Siloé), és un personatge amb enigmes. Per no saber-se, ni se sap quan va néixer; es creu que a finals del segle XV, a Burgos. L’artista que afronta el cor i el rerecor de la catedral de Barcelona és, doncs, un home jove que acaba de rebre l’impacte de la modernitat artística. Un dels misteris que tenen més intrigats i excitats els experts és la relació que va tenir amb Miquel Àngel. “Per a nosaltres, és claríssim que va ser molt pròxima, però ens falta trobar el document que ens ho confirmi”, indica Bosch. En absència d’aquest paper, cal llegir la seva obra per adonar-se que està lluminosament impregnada de la cultura de la Capella Sixtina. “La seva intervenció a la catedral evoca intensament la seva familiaritat amb el nucli dur renaixentista. Domina amb virtuosisme la gran invenció donatel·liana del relleu esclafat, l’stiacciato, una tècnica dificilíssima de formidable poder narratiu, i acredita una sensibilitat única per recrear el concepte heroic i ple d’energia física i moral del cos humà desenvolupat per Miquel Àngel”, argumenta Bosch.

Ordóñez va assumir el repte de la catedral de Barcelona als inicis d’una trajectòria que primer el va situar a Nàpols, on va deixar el seu talent a la capella dels Caracciolo di Vico, amb un esplèndid Altar de l’Adoració dels Reis, a l’església de San Giovanni a Carbonara. Allà hauria rebut un encàrrec que el va posar en l’òrbita catalana. Hi ha discussió entre els entesos, però n’hi ha una part que defensen que se’l va requerir per fer el sepulcre de l’almirall català Bernat II de Vilamarí, que va desplegar la seva carrera militar a Nàpols, on va morir el 1516. Aquest mausoleu va ser traslladat al monestir de Montserrat, per desig de la vídua, dos anys després. Superades diverses peripècies, actualment es troba a l’atri de la basílica.

Alguns experts no veuen clar que Ordóñez sigui l’autor d’aquest conjunt funerari. Uns dubtes que es dissolen completament quan es parla de l’actuació de la catedral, considerada una de les seves obres mestres i que, a més, està absolutament documentada. Va obrir taller a Barcelona, el va omplir d’ajudants italians i va compartir procés creatiu amb un altre escultor de vàlua, el flamenc Jean Mone, que feia un parell d’anys que s’havia instal·lat a la capital catalana. Ordóñez es va centrar en el rerecor, de marbre, però del cor, de fusta, en va delegar una part a Mone. De les quatre mampares que custodien el cadiram, amb escenes de l’Antic Testament i el Nou Testament, una és de l’artista flamenc.

La feina encomanada per tancar el cor medieval es va enllestir, però el rerecor no va tenir tanta sort. Va quedar inacabat el 1519 perquè Ordónez va morir a Carrara en un viatge que hi va fer justament per proveir-se de marbre. Així es va truncar la carrera d’un artista que encara prometia molt més i que possiblement hauria deixat un llegat més nombrós a Barcelona, ja que hi havia fet arrels. S’hi havia casat (la seva dona es deia Caterina Calaf) i havia tingut un fill (al qual va posar Jordi): tots dos van morir al cap de poc temps.

Per als canonges, tot plegat es va convertir en un gran problema. Els plafons de marbre esculpit van quedar desats en un magatzem i alguns blocs verges van ser enterrats davant del portal de la catedral. No va ser fins al cap de cent anys que van decidir acabar el projecte que no havia pogut culminar Ordóñez. Això sí, confiant-lo a artistes de menys entitat i reduint les dimensions. “L’obra va patir una simplificació dràstica. Ordóñez s’havia compromès a fer dos cicles: l’un, dedicat a Santa Eulàlia, i l’altre, a la Santa Creu. Però només va poder fer el primer, i no pas sencer. Quan es va procedir a fer el muntatge, el recinte del cor es va haver de comprimir: se’n van eliminar dues cadires”, explica Garriga.

Això és el que avui podem admirar, tot i que la presentació i l’estat de conservació dels quatre paravents no siguin els òptims. En dues d’aquestes mampares, s’hi van adossar uns bancs on feligresos i turistes s’asseuen i freguen constantment la fusta, de manera que hi ha sectors que estan desgastats i en perilla el relleu. El seu 500è aniversari és també un bon moment per demanar més sensibilitat pel patrimoni, sobretot quan estem parlant del més excepcional.