Sense complexos

Fira Tàrrega és la fira de referència del sud d’Europa pel que fa a les arts del carrer, des de fa anys. Des que va agafar el relleu de la direcció artística Jordi Duran, el 2011, ha anat fent més complex i atrevit el seu discurs. Avui s’atreveixen a trencar amb el ritual de la inauguració (conviden a una acció oberta, en què s’ha implicat la ciutat en bloc des de la intimitat de la mirada d’Ada Vilaró) que es perllongarà 40 hores, urGENTestimar. Si l’any passat el lema era el de la interculturalitat, enguany és el de la participació. I el 2018 ho serà el de l’espai.

L’espectacle d’Ada Vilaró és una evolució de Públic present 24h, en què l’artista es quedava tot un dia (i la seva nit) desperta atenent el passejant, sense parlar. I esperant que l’acollissin i la convidessin a menjar, beure i compartir la llarga estona. Ara, l’acció ja ha arrencat amb el suport del l’investigador de ciència humana de la UB Josep Perelló. Hi haurà uns 40 llits que es compartiran amb els qui es vulguin quedar (al Sismògraf del 2016, uns joves van decidir muntar una iglú per quedar-se a dormir amb Vilaró una nit que plovia iella estava només coberta per una lona que havia disposat l’organització, i una manta, que havia cedit una veïna). Ella sí que dormirà. Cada hora tindrà un company a qui mirar i compartir l’ànsia d’estimar-se. Un dispositiu reproduirà el batec del cor d’aquest acompanyant, que es completarà amb una instal·lació de les investigacions fetes aquests mesos a la ciutat. Jordi Duran exemplifica: “No es tracta de veure què fan per a la inauguració, si no què farem tots plegats.”

A Fira Tàrrega, han volgut repensar què significa participació, avui. I per això, han hagut de preguntar-se de quina manera pot intervenir el públic en una acció. Sembla evident que una actuació al carrer demana molta més implicació de l’espectador, sobretot si es converteix en un espai itinerant, o en què la separació de la quarta paret s’elimina. Aquesta reflexió la comparteixen amb creadors a partir del programa de suport a la creació i també amb artistes que hi han mantingut una certa trajectòria, de cada edició anterior apareixen “rastres en les següents”, celebra Duran. Per això, aquest any obren una finestra als espectacles internacionalitzables de teatre familiar (el 2018 es preveu una producció).

La direcció (que per primer cop ha volgut quantificar els percentatges de participació femenina en les direccions i coreografies que es presenten a la fira) defensa que no s’han d’arraconar els espectacles si aquests els formen actors amb disminució. Un exemple evident és el treball de Nacho Flores amb els seus cubs de fusta que realitza amb la companyia integrativa La Bombeta.

També pertany al cicle Reclama D-construction, una peça de dansa urbana que fa una coreografia en què evidencia la situació dels refugiats davant dels murs que han alçat els governants europeus. També torna Íntims Produccions (El lloc, Wasted), ara amb un text de Mark Ravenhill que obligarà el públic a pronunciar-se en un espai reduït. La Veronal presenta els últims instants de vida de Pasolini, i el públic haurà de decidir des d’on assisteix a la representació d’aquest crim.