Cultura

Rosa Maria Malet

Directora de la Fundació Miró

“Qui em succeeixi ha de mantenir l’esperit Miró”

Sens dubte Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Miró de Barcelona des del 1980 i que ara té 68 anys, és la degana dels directors de museu de l’Estat espanyol i segurament d’Europa. De tarannà discret i diplomàtic, al llarg de 37 anys sempre ha estat una formigueta i no ha deixat en cap moment, fins i tot en les èpoques de vaques flaques, d’impulsar canvis, ampliacions, d’augmentar la col·lecció amb donacions i dipòsits... Demà Malet rebrà el premi Ressenya de l’Associació de Periodistes Culturals precisament pel seu rigor i gentilesa i per la seva aposta per la cultura i la difusió de l’obra de Miró. Ara, que ja s’ha convocat el concurs públic per triar el seu successor, començaran els comiats.

No és gaire habitual mantenir-se en la direcció d’un museu durant tants anys.
No. Un dels casos més sonats, i no em puc ni comparar amb ell, és Philippe de Montebello al Metropolitan de Nova York, però un que vaig conèixer personalment va ser Werner Schmalenbach, de la Kunstsammlung NRW de Düsseldorf, que també hi va estar gairebé tants anys com jo. Abans això passava més i jo dec ser qui tanca aquesta època. Les coses han anat d’aquesta manera. Finalment, han passat tres anys més des de l’edat de jubilació dels 65. Ara, no és que estigui cansada ni res d’això, tinc energia, però sí que arriba un moment que crec que és millor l’impuls d’algú altre que assumeixi la direcció. Tinc la tranquil·litat de creure que faig el que haig de fer i que qui em substitueixi es trobarà una institució ordenada i sense conflictes ni problemes.
Si ara mateix tingués a davant la persona que l’ha de substituir, què li aconsellaria? A més, vostè està en el jurat del concurs.
La persona haurà d’assumir la direcció, no només haurà de tenir uns coneixements i capacitats, sinó que s’ha de tenir en compte el seu afecte per una institució tan lligada a un personatge com Joan Miró. En aquest sentit, qui em succeeixi ha de mantenir l’obertura de ment i aquella visió cap endavant de Miró. Ha de mantenir l’esperit Miró.
Seguirà vinculada a la fundació?
M’han nomenat membre del patronat. Això ha estat una sorpresa i estic molt contenta i honorada. I d’altra banda, continuaré en la comissió de certificacions de l’obra de Miró, amb la família del pintor, i en concret m’ocupo de la certificació d’obra gràfica, i això ho continuaré fent.
Però a més d’això, deu tenir altres projectes. Em costa d’imaginar-la parada.
A mi també em costa imaginar-m’ho... Però de moment em toca posar ordre en els papers i deixar el despatx lliure. Ja s’anirà veient.
Viatgem al passat. Vostè està a la Fundació Miró des del principi.
Sí, primer vaig entrar com a ajudant de conservació. Vaig acabar la carrera de filosofia i lletres el juny del 1975 (abans havia estudiat infermeria) i vaig entrar a la fundació el desembre següent. D’ajudant de conservació, vaig passar a conservadora i vaig assumir la direcció en funcions quan Francesc Vicens va demanar l’excedència per dedicar-se a la política. I quan ell va continuar en la política, em van ratificar.
Quin va ser el seu primer contacte amb l’obra de Miró?
Doncs el 1968, quan encara estava estudiant potser infermeria o batxillerat; vaig anar amb una amiga a veure l’exposició de Miró a l’hospital de la Santa Creu. Era a la tarda, no hi havia ningú, només nosaltres i un equip del NO-DO que filmava l’exposició. Recordo que ens van fer posar davant precisament de l’escultura Ocell solar [ara a la Fundació Miró]. Mai em vaig preocupar per comprovar si van utilitzar aquestes imatges per al noticiari. Aleshores mai m’hauria imaginat que acabaria treballant amb Miró. L’art sempre m’havia interessat perquè vaig anar a una escola sui generis a l’època, amb molt pocs alumnes, on ens van inculcar l’amor per l’art. Però l’exposició de Miró va ser tot un descobriment, tenir la seva obra tan al davant dels ulls... Ho recordo com un moment molt especial. Després, quan estudiava història de l’art, vaig tenir la sort de tenir Alexandre Cirici Pellicer. I és clar, ell acabava de publicar Miró llegit. Després, quan vaig trobar-me a la fundació davant dels dibuixos preparatoris i el fons documental, que vaig inventariar, em vaig adonar que Miró és molt. És cert que és un artista molt recognoscible però és molt més que això. I quan te n’adones, encara vols saber més i encara vols que més gent hi participi, cosa que hem impulsat des de la fundació.
Com va ser la seva relació personal amb Miró?
A part de veure’l per la fundació, hi va haver un moment que em va tocar inventariar una part de gravats que eren per a la família. Per això vaig passar una temporadeta treballant a l’arxiu de la casa de Miró classificant aquestes obres. Habitualment dinàvem tots junts a la casa i es produïen situacions molt familiars i simpàtiques, com la senyora Miró dient-li a ell que no es posés més sucre al cafè, i quan ella se n’anava a la cuina, ell es posava més sucre... coses així. Miró mai va ser un personatge distant i sempre va sentir afecte i estima pels seus col·laboradors. El cas és que mai vaig sentir de boca d’ell cap paraula negativa cap a un altre artista. I aquesta mateixa actitud l’he anat trobant sempre amb tota la resta de membres de la família.
Quin és el moment més feliç de tots aquests anys?
El centenari del 1993. A l’exposició antològica no ens va fallar cap obra essencial dels préstecs que vam demanar. I crec que poder veure la relació entre els dibuixos preparatoris i les pintures va ser fantàstic. Després també van ser grans moments la rebuda d’obres en concepte de dipòsit per part de la família i del col·leccionista Kazumasa Katsuta. Pel que fa les exposicions temporals, la de Peter Greenaway va ser una temeritat. No he conegut ningú que se li pugui comparar. Però com més gran soc, cada cop valoro més la creativitat i les mirades diferents.
I el moment més trist?
El dia del robatori de sis quadres de Miró (abril 1988) que sortosament es van recuperar. Va ser dolorós perquè el mateix dia es va matar en un accident de cotxe el nostre cap de premsa, l’Àlex Ferrer.
En tots aquests anys han canviat moltes coses i ha aparegut la massificació del turisme a Barcelona. Com s’ha adaptat la Fundació Miró a aquesta nova situació?
No sé si això és bo o dolent. Però ens hem de plantejar com ho hem de fer perquè tothom surti d’aquí havent après alguna cosa. El que no serveix avui dia és mostrar obres d’art
sense un context. L’experiència d’estar davant d’una obra és insubstituïble i molt més que una simple diversió.
Pel que fa a les finances i després de les retallades del moment més greu de la crisi, amb què es trobarà el seu substitut?
Mai hem estat una institució rica i per tant sempre hem hagut de ser molt imaginatius. Però hem activat al màxim els recursos propis, que són d’entre el 75% i el 80%.
I com veu el futur de la muntanya de Montjuïc com a espai cultural? Els accessos no s’acaben de resoldre.
El nostre principal problema és la falta d’aparcament, no tant l’arribada amb transport públic, ja que tenim el funicular al costat mateix. Això ho pateix més el MNAC. Però crec que un cop la Fira s’emporti tots els certàmens fora de Montjuïc, la situació millorarà i s’haurà d’afrontar la planificació de la zona.
En aquests gairebé 40 anys, creu que l’interès dels polítics per la cultura s’ha degradat?
De vegades no sé què pensar sobre els arguments que no hi ha diners... Evidentment, s’hauria de dedicar més diners a la cultura. La sanitat i els temes socials són fonamentals, però l’educació també. I si lliguéssim la cultura a l’educació seria ideal. Quan vas per Viena i veus tants nois i noies amb les seves fundes d’instruments musicals, t’adones de la diferència.
Si algun dia Catalunya fos independent, quin paper hauria de jugar la cultura?
Esperem que la cultura sigui un pilar fonamental, però alerta de no quedar-nos tancats en nosaltres mateixos. Demanaria que Miró ens guiï amb la seva actitud i obertura de mires per ser universals.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
CRISTINA CERVIÀ
ACTRIU I DIRECTORA DE TEATRE. ESTRENA A TEMPORADA ALTA ‘ELS DIES QUE VINDRAN’ AMB LA COMPANYIA LA SUECA

“Als actors tocar fons i el dolor ens serveixen de material”

L’actriu, que acumula 33 anys dalt dels escenaris, comença a sentir-se més còmoda dirigint, tot i que la proximitat amb el públic li agrada molt

“Hi ha tant de mite sobre què vol dir ser actriu i què és el món del teatre, que m’agrada ensenyar-ho”

GIRONA
 
Colson Whitehead
Escriptor nord americà

“No es coneix la història”

Barcelona
 
Art

Entre poètica i política

Girona
 

La Penyora dedica l’11è Festival Pepe Sales a l’enigma d’Elena Garro

Girona
 

El jardí nocturn de Xavier

barcelona
 

Un inici ‘in blue’

barcelona
 

La vida cultural de Girona, protagonista a la cadena Arte

Girona
 
Crítica
teatre

Exhibició de talent

 
Pròxim capítol: 28. La porta de l’exili (Coll de Lli, La Vajol)

El darrer combat del Tigre

AMER