“Qui em succeeixi ha de mantenir l’esperit Miró”

No. Un dels casos més sonats, i no em puc ni comparar amb ell, és Philippe de Montebello al Metropolitan de Nova York, però un que vaig conèixer personalment va ser Werner Schmalenbach, de la Kunstsammlung NRW de Düsseldorf, que també hi va estar gairebé tants anys com jo. Abans això passava més i jo dec ser qui tanca aquesta època. Les coses han anat d’aquesta manera. Finalment, han passat tres anys més des de l’edat de jubilació dels 65. Ara, no és que estigui cansada ni res d’això, tinc energia, però sí que arriba un moment que crec que és millor l’impuls d’algú altre que assumeixi la direcció. Tinc la tranquil·litat de creure que faig el que haig de fer i que qui em substitueixi es trobarà una institució ordenada i sense conflictes ni problemes.

La persona haurà d’assumir la direcció, no només haurà de tenir uns coneixements i capacitats, sinó que s’ha de tenir en compte el seu afecte per una institució tan lligada a un personatge com Joan Miró. En aquest sentit, qui em succeeixi ha de mantenir l’obertura de ment i aquella visió cap endavant de Miró. Ha de mantenir l’esperit Miró.

M’han nomenat membre del patronat. Això ha estat una sorpresa i estic molt contenta i honorada. I d’altra banda, continuaré en la comissió de certificacions de l’obra de Miró, amb la família del pintor, i en concret m’ocupo de la certificació d’obra gràfica, i això ho continuaré fent.

A mi també em costa imaginar-m’ho... Però de moment em toca posar ordre en els papers i deixar el despatx lliure. Ja s’anirà veient.

Sí, primer vaig entrar com a ajudant de conservació. Vaig acabar la carrera de filosofia i lletres el juny del 1975 (abans havia estudiat infermeria) i vaig entrar a la fundació el desembre següent. D’ajudant de conservació, vaig passar a conservadora i vaig assumir la direcció en funcions quan Francesc Vicens va demanar l’excedència per dedicar-se a la política. I quan ell va continuar en la política, em van ratificar.

Doncs el 1968, quan encara estava estudiant potser infermeria o batxillerat; vaig anar amb una amiga a veure l’exposició de Miró a l’hospital de la Santa Creu. Era a la tarda, no hi havia ningú, només nosaltres i un equip del NO-DO que filmava l’exposició. Recordo que ens van fer posar davant precisament de l’escultura Ocell solar [ara a la Fundació Miró]. Mai em vaig preocupar per comprovar si van utilitzar aquestes imatges per al noticiari. Aleshores mai m’hauria imaginat que acabaria treballant amb Miró. L’art sempre m’havia interessat perquè vaig anar a una escola sui generis a l’època, amb molt pocs alumnes, on ens van inculcar l’amor per l’art. Però l’exposició de Miró va ser tot un descobriment, tenir la seva obra tan al davant dels ulls... Ho recordo com un moment molt especial. Després, quan estudiava història de l’art, vaig tenir la sort de tenir Alexandre Cirici Pellicer. I és clar, ell acabava de publicar Miró llegit. Després, quan vaig trobar-me a la fundació davant dels dibuixos preparatoris i el fons documental, que vaig inventariar, em vaig adonar que Miró és molt. És cert que és un artista molt recognoscible però és molt més que això. I quan te n’adones, encara vols saber més i encara vols que més gent hi participi, cosa que hem impulsat des de la fundació.

A part de veure’l per la fundació, hi va haver un moment que em va tocar inventariar una part de gravats que eren per a la família. Per això vaig passar una temporadeta treballant a l’arxiu de la casa de Miró classificant aquestes obres. Habitualment dinàvem tots junts a la casa i es produïen situacions molt familiars i simpàtiques, com la senyora Miró dient-li a ell que no es posés més sucre al cafè, i quan ella se n’anava a la cuina, ell es posava més sucre... coses així. Miró mai va ser un personatge distant i sempre va sentir afecte i estima pels seus col·laboradors. El cas és que mai vaig sentir de boca d’ell cap paraula negativa cap a un altre artista. I aquesta mateixa actitud l’he anat trobant sempre amb tota la resta de membres de la família.

El centenari del 1993. A l’exposició antològica no ens va fallar cap obra essencial dels préstecs que vam demanar. I crec que poder veure la relació entre els dibuixos preparatoris i les pintures va ser fantàstic. Després també van ser grans moments la rebuda d’obres en concepte de dipòsit per part de la família i del col·leccionista Kazumasa Katsuta. Pel que fa les exposicions temporals, la de Peter Greenaway va ser una temeritat. No he conegut ningú que se li pugui comparar. Però com més gran soc, cada cop valoro més la creativitat i les mirades diferents.

El dia del robatori de sis quadres de Miró (abril 1988) que sortosament es van recuperar. Va ser dolorós perquè el mateix dia es va matar en un accident de cotxe el nostre cap de premsa, l’Àlex Ferrer.

No sé si això és bo o dolent. Però ens hem de plantejar com ho hem de fer perquè tothom surti d’aquí havent après alguna cosa. El que no serveix avui dia és mostrar obres d’art

sense un context. L’experiència d’estar davant d’una obra és insubstituïble i molt més que una simple diversió.

Mai hem estat una institució rica i per tant sempre hem hagut de ser molt imaginatius. Però hem activat al màxim els recursos propis, que són d’entre el 75% i el 80%.

El nostre principal problema és la falta d’aparcament, no tant l’arribada amb transport públic, ja que tenim el funicular al costat mateix. Això ho pateix més el MNAC. Però crec que un cop la Fira s’emporti tots els certàmens fora de Montjuïc, la situació millorarà i s’haurà d’afrontar la planificació de la zona.

De vegades no sé què pensar sobre els arguments que no hi ha diners... Evidentment, s’hauria de dedicar més diners a la cultura. La sanitat i els temes socials són fonamentals, però l’educació també. I si lliguéssim la cultura a l’educació seria ideal. Quan vas per Viena i veus tants nois i noies amb les seves fundes d’instruments musicals, t’adones de la diferència.

Esperem que la cultura sigui un pilar fonamental, però alerta de no quedar-nos tancats en nosaltres mateixos. Demanaria que Miró ens guiï amb la seva actitud i obertura de mires per ser universals.