Anys de canvis

En un dels pròlegs de l’edició que acompanya l’exposició, Josep Miquel Garcia utilitza el títol ben esmolat Xavier Prat en la Barcelona contracultural. Defineix a la perfecció l’univers on va caure Xavier Prat després del seu aterratge a la ciutat provinent d’un exili que havia desplaçat la seva família fins a Perú. La seva obra en evolució reflecteix l’eclecticisme d’una època canviant, i sovint trobem en les peces referents múltiples, surrealistes, cubistes, expressionistes, impressionistes, pop, que descobria l’artista. Per no parlar de mestratges directes de clàssics o contemporanis. El seu aprenentatge passava per la mirada, bonhomiosa i pulcra, cal dir-ho, on es va formar com a artista. En les lectures deformades que es fan de la Transició, sovint s’obvia la descoberta continuada que va representar. Un dia podies estar amb Heinrich Böll i la cèlebre Opinions d’un pallasso i, l’endemà, amb el Siddharta o El llop estepari de Hermann Hesse.

Qualsevol nit podies dur-te del Drugstore un llibre de Juan Carlos Onetti, el Rayuela o El libro de Manuel de Julio Cortázar, Jorge Luis Borges o autors que descobríem en les col·leccions més habituades al Rollo, és a dir, la biblioteca de Star Books o la d’Anagrama, fossin beatniks, hippies o directament Henry Miller o Bukowski, rei d’una manera de viure i beure la vida. Podies llegir Mao i saltar a Bakunin, Jung, Freud o a les filosofies de l’underground de Lluís Racionero, sense alterar-te per qüestions relacionades amb la coherència. El totum revolutum va tornar boig més d’un, com si l’epidèmia lisèrgica no fos únicament de dosis químiques sinó un estat espiritual, una manera d’avançar per autopistes dissociades, que podien alternar la poesia amb la política, l’ecologia amb el sexe, el misticisme i l’antipsiquiatria amb el racionalisme més trotskista.

Tots aquests mons es reflecteixen en la pintura eclèctica, fins i tot sincrètica de Prat: la curiositat d’uns anys irrepetibles, no només perquè érem joves sinó perquè tot estava per obrir, o, com a mínim, teníem la sensació de descoberta perpètua. Per molts motius és pertinent el rescat que ha fet el Sergi Vila-Sanjuán de l’obra d’un sant, que es va dissoldre fa deu anys, el fatídic 2007, on també van caure Genís Cano, Jaume Quadreny, Albert Compte, Pepe Otal i Jordi Pope, un llistat de baixes que ara recordo com autèntiques punyalades. 50 anys de vida artística de Xavier Prat immers en un moment fonamental. Ara en tenim un tast al Poblenou, al cor del meu barri, on tots aquests artistes irrepetibles haurien de tenir un espai fix, més enllà dels recordatoris efímers.

¿Per què no apostar per una cultura oberta, no dirigista, i que complementés els museus dels grans noms amb la resta de criatures que pul·lulem per les avingudes que han construït el teixit cultural, el substrat del que som ara? En qualsevol cas, tenim temps fins al 23 de juliol per visitar la mostra d’un talent de caràcter, que va unir l’atracció per l’abisme amb la mirada quotidiana. Es tracta d’una novel·la d’iniciació revolucionada en cada quadre, que ens defineix com si fos una autobiografia.