Catedral de cinc naus

Amb la puntual impuntualitat habitual, comença a la sala Joan Corominas de l’Institut d’Estudis Catalans l’homenatge a una escriptora (i a una dona) imprescindible: Renada-Laura Portet. Pren la paraula Joandomènec Ros, president de l’IEC, donant la benvinguda als assistents i presentant l’homenatjada com una “persona amb molt de foc”. Al seu torn, Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, afirma que el d’avui és un reconeixement merescut a una dona fantàstica que ha brillat en dues facetes, com a lingüista i com a escriptora, pel compromís amb la llengua i el país. En destaca la seva excepcional qualitat humana. Xavier Montoliu, també de l’ILC, deixa pas a Jaume Queralt. Diu que Portet, de tan gran com és, “representa una catedral amb quatre o cinc naus: és un talismà tossut, un foc follet creador tan polifacètic que provar de descriure-la suposa caricaturitzar-la”. Jean-Paul Escudero explica la importància cabdal que l’escriptora ha tingut en el món de l’onomàstica catalana amb treballs tan essencials com Els noms del lloc a Rosselló, on ofereix les seves lliçons magistrals. Carme Pagès, autora de l’assaig Renada-Laura Portet: la seva essència, fa cinc cèntims de l’obra poètica de l’autora nord-catalana, d’altíssim nivell. Obra que, conclou, “pot semblar visceral, però és filosòfica: escriu per parlar del secret, del silenci de les vides”.

Després d’unes paraules de Joan-Lluís Lluís –“Aquesta dona que sembla menuda i fràgil és una exhortació, una amonestació i una diatriba; és una tramuntana i com ella en necessitem moltes més”– i de la intervenció musical de Pere Figueres i de la lectura dels poemes de l’autora, entre d’altres, del poemari inèdit, N’Hom (Emboscall, 2017), clou l’acte una emocionada Renada-Laura Portet, enamorant tots els assistents amb els seus 90 anys carregats d’empenta i energia i amb la sincera calidesa de les seves paraules: “Encara em demano què he fet jo per rebre aquesta magnífica recompensa. L’únic, defensar els tresors de Catalunya, la nostra mare, perquè de mare només en tenim una, i sencera: Catalunya. La meva gent sempre deia: «Sem catalans i parlem català». Per això, ara, que estic tan desvalguda, en tinc prou amb asseure’m davant del teclat i començar a escriure en català per tornar-me a sentir bé.”