Paula Bonet “Un estil propi es va creant a base d’èxits, però també de fracassos”

Per a qualsevol persona que crea, és molt important ser molt honesta i fidel a la seva obra i al procés que comporta fer-la. Vaig publicar un llibre, 813, sobre Truffaut i sempre parlava com n’era, d’interessant, entendre l’obra de qualsevol creador com un tot, i no anar a buscar obres concretes. Per ell, l’interessant era entendre l’evolució del pensament d’un autor, llavors, els èxits són importants, però els fracassos també. Si només estàs pendent de l’èxit, del que el públic o els mitjans pensin, que ho és, t’equivoques com a autor.

El fet que a la vida trobis un lloc per aprendre-hi i veure com vas evolucionant com a persona i autor fa que hi tinguis dependència. En el meu cas és la pintura, el dibuix o l’escriptura, sempre que vagi acompanyada d’imatges. Aquest refugi on ets realment tu és un lloc que no pots deixar de visitar. No puc evitar fer-ho. Visc a través dels dibuixos, la pintura i els textos.

Sempre he dibuixat. Els moments més emocionants o calmats els recordo dibuixant. Quan ho feia, tot desapareixia i el problemes s’esfumaven.

Canvies de tècnica perquè, estàs buscant, però també hi ha moments en què passen coses que no t’imagines que passarien. Et poses a dibuixar i això, que per tu és un divertimento, connecta amb un públic i t’estimula. Em va passar cap al 2010. Els dibuixos van començar a funcionar molt bé i em vaig veure clavada en una mena de tsunami d’immediatesa que no m’aportava res. Els dos anys que vaig estar fent aquests dibuixos que la gent associa amb mi estava plena de contradiccions. No podia deixar de fer allò perquè veia que podia arribar a algun lloc i m’estava donant la vida, però veia que estava formant part d’un context en què no volia estar.

La literatura. Però no soc escriptora... 813 s’aparta una mica del que he fet. Qué hacer cuando en la pantalla aparece the end o La sed són llibres que el públic i la crítica han rebut com a antagònics, però un és la resposta al que va passar quan es va publicar el primer. L’ editorial no volia publicar el Qué hacer... perquè deia que era poc comercial, però el vam publicar, va anar molt bé i aquí és on comença, crec, el canvi en la meva obra: quan veig que s’està valorant molt una feina, però no pel seu contingut. En aquest llibre tothom veia els dibuixos molt dolços, preciosistes, i això estava molt allunyat del que volia explicar! És un llibre en què hi ha molt de dolor i algú ple de contradiccions que està intentant entendre. Quan vaig veure que podia afectar la meva carrera i a mi com a persona, va ser el clic que va fer que es comences a gestar La sed. Vaig veure que s’estava fent de mi un retrat que és el que s’espera de la dona en aquest context heteropatriarcal en què vivim. Amb The end també comencen a sortir els primers titulars masclistes. A les taules rodones soc l’única dona, veig com se m’està tractant a mi, com als meus companys, i arriba i et planteges per què. No entens res fins que arribes a la lectura de dones que, al llarg de la història, van ser valorades però que no apareixen en els llibres de text, i comences a veure el punt circular on estem posades totes nosaltres. La història es fixa sempre des de la perspectiva masculina.

Vaig fer un cartell per a un festival de curtmetratges: una mena d’Alícia, amb un rellotge i un conill al cap. Se’n van penjar uns 3.000 per tota la ciutat, però l’endemà no en quedava cap. Estava a punt de publicar The end, amb campanya de promoció molt intensa, i el que menys volia era estar als mitjans per altres motius. Ho vaig intentar resoldre fent només una entrevista que va sortir amb un titular masclista: Tots volen el conill blanc de Paula Bonet. Em va fer molt de mal, però al final, penso que va ser interessant i vaig aprendre molt.

Treballar i no parar. L’estil es va creant a base d’èxits, però també de fracassos. T’has d’arriscar a fer una cosa que potser no funcionarà, però no parar.

És importantíssim tenir molts referents i, si no són del teu camp artístic, molt millor perquè si no, acabes fent un treball que és el succedani de l’obra d’algú que admires, i això no aporta res.

Velázquez, Ribera i Goya, un triangle del qual no puc fugir. Hi ha una fotògrafa que m’agrada molt: Julia Margaret Cameron. I després, penso en Siri Hustvedt que, diu que a ella se l’ha pres seriosament quan ha sigut gran, i com la joventut i la bellesa de les dones s’ha girat en contra d’elles. És bastant trist.

No ho sé. Crec que és perquè estic buscant una altra cosa: aquesta taca que deforma, com he de treballar amb la línia... Suposo que quan trobi el que vull fer, ja tindré l’habilitat per afegir-hi color.

Viure sempre del que t’agrada. Quan va sortir el The end en tenia 30 i tants anys, i sort que va ser amb aquesta edat i no amb 20, perquè llavors m’hauria deixat influir massa per interessos editorials, per gent que treballa suposadament amb la cultura però que no se’n preocupa tant com caldria. Probablement hauria acceptat molts dels encàrrecs que eren multiplicar sense sentit la meva obra, i imprimir-la en suports en què no haurien d’estar. Sempre havia pensat que hauria de fer feines paral·leles al meu projecte artístic, que és el que normalment fa tothom, i va ser complicat gestionar aquell èxit. Vaig dedicar molt temps a la reflexió i a decidir quin seria el següent pas. Vaig fer el 813 pensant que no el compraria ningú. I La sed que no interessaria, perquè surt del desencant amb el context i de la lectura d’ aquestes dones, que han estat valorades però que no es fixen en la història.

Tinc moltíssimes inseguretats. Les de qualsevol que es mira al mirall i es pregunta si el que està fent amb la seva vida és el que hauria de fer. Ara mateix el que té més pes en la meva obra és la desigualtat de gènere. Veure com el micromasclisme està a l’ordre del dia i com les mateixes dones ho som, de manera inconscient.

Al principi tot pujava molt ràpidament i no ho podia controlar. Però és interessant perquè en aquell moment pares, entens l’eina i intentes ser capaç de gestionar-la de la millor manera possible. Una és intentar que no es filtri res de la meva vida personal, que sigui un lloc per mostrar-hi la meva obra. Al capdavall, les xarxes són un aparador gratuït, però intento no pensar-hi gaire. En la part positiva he de dir que per les xarxes he pogut fer el pròleg de la reedició del llibre d’ una dona que admiro, Chimamanda Ngozi.

És clar que hi ha una responsabilitat, però penso que el que faig amb les xarxes és el més honest, la manera de fer-les servir més adequada per com entenc la meva feina.

Acabar un minúscul taller de gravat i treballar aiguaforts. I un projecte amb Aitor Saraiba i un que uneix música, gravat i pintura, amb Guillermo Martorell!