El fotògraf del crim

El fotògraf Arthur Felling (1899-1968) estava tan content d’haver-se conegut que signava les seves instantànies així: Weegee the famous (‘el famós’). Per Felling no el coneixia ni Déu: Weegee era el seu sobrenom, que en anglès es pronuncia d’una manera semblant a ouija. Sembla que l’hi van posar per la seva capacitat de comunicar-se amb els morts. Amb una classe de morts en especial: els que duien el signe de la violència.

En la convulsa Nova York dels anys trenta i quaranta, Weegee va ser el gran fotògraf del crim. S’ha de dir que jugava amb avantatge: dins del cotxe portava una ràdio sintonitzada amb la freqüència de la policia. Era l’únic reporter gràfic que en tenia, i això li permetia ser sempre el primer que arribava als llocs dels fets. A vegades abans i tot que els agents de seguretat. Les seves imatges de guerres de bandes, tirotejos, atracaments i segrestos sortien a la premsa diàriament. Weegee s’atrevia amb tot menys amb els suïcidis de gent desesperada a la matinada. La seva jornada de feina, que començava quan sortia la lluna, s’acabava en aquell precís moment.

Va ser famós. Molt. Com sempre havia desitjat. Nascut a Polònia en una zona que actualment és Ucraïna, els seus orígens eren pobres de solemnitat. Però aviat es va rebel·lar contra tanta misèria i Amèrica li va donar mastegat el seu somni. “Weegee va veure que, per guanyar-se bé la vida, havia de fer alguna cosa diferent, i va decidir fer fotografies com mai ningú les havia fet abans”, explica Michèle Auer, una col·leccionista suïssa que, juntament amb el seu marit, Michel Auer, custodia un dels fons de fotografia més importants del món. En tenen més de 50.000, de les quals, 500 són de Weegee. La manera com les van adquirir fa 25 anys posa la pell de gallina: van oferir la seva pròpia casa a un fotògraf, un vell amic de Weegee, que les posseïa.

Un centenar d’aquestes imatges s’exposen ara a la Fundació Foto Colectania de Barcelona, ja plenament instal·lada en la seva nova seu del Born. Weegee by Weegee (mostra coproduïda amb la Fundació Banc Sabadell i oberta al públic fins al 5 de novembre) ressegueix l’obra i la vida d’aquest personatge que ha inspirat tantes pel·lícules de fotògrafs sense escrúpols –ell, diuen els Auer, sí que en tenia!–, des d’El ojo público, passant per L.A. Confidential i Camí de perdició, fins a la més recent, Nightcrawler. Tot el cinema negre deu molt a l’estètica que es va inventar Weegee. I ja no diguem la fotografia de la premsa groga i rosa. La seva biografia n’és força, de pel·liculera. Vivia al seu cotxe, el maleter del qual havia transformat en el laboratori on revelava les fotografies. També hi tenia una màquina d’escriure. I moltes disfresses.

“No feia fotos robades: tothom estava entusiasmat de posar per a ell”, subratllen els Auer, tot i que això no ho diuen pas per les fotografies dels mafiosos que es tapaven el rostre amb el barret dins del furgó policial, ni per aquell jove de 16 anys que acabava de ser detingut per haver escanyat una nena de 14, ni per la dona que havia sortit angoixada al carrer i mirava cap amunt el seu pis incendiat, on s’havien cremat vius una de les seves filles i el seu bebè. Ho diuen per moltes altres fotografies que Weegee també va fer en esdeveniments socials i populars, en què la gent, viva, s’ho passava d’allò més bé. D’entre totes aquestes, n’hi ha una de mítica, en què es veu una multitud a la platja de Coney Island. Són milers i milers, i tots miren somrient a la càmera del fotògraf. “No sabem si estava enfilat dalt d’una tarima i els va fer algun senyal amb la mà. És tot un misteri!”

Aquesta va ser l’habilitat de Weegee: tant fotografiava un cadàver com un ball de màscares en què l’alcohol despertava instints de tota mena. Utilitzava la fotografia d’infrarojos per sorprendre en la foscor els espectadors de les sales de cinema. A uns els enxampava adormits com una soca; a uns altres, muntant-s’ho sense manies. Ell mateix va explicar en les seves memòries què el va portar cap aquí: “Capturar els novaiorquesos sense la seva màscara, sense por de riure, plorar o fer l’amor. Totes les persones que apareixen en les meves fotografies són autèntiques.”

Weegee va aconseguir altes cotes de popularitat, sobretot arran de la publicació d’un llibre de fotografies, Naked city (1945), el primer de molts altres amb què va difondre el seu treball més enllà dels periòdics. La fama que tant havia perseguit el va acabar allunyant dels mals ambients de la nit de Nova York. Del carrer, va fer el salt als cercles de l’alta societat. Però Weegee “el famós” no es va acabar de trobar gaire còmode enmig de la fauna famosa de veritat. Hollywood va picar a la seva porta i ell no hi va correspondre amb fotografies convencionals. Els seus retrats distorsionats de celebritats com ara Salvador Dalí, Marilyn Monroe i Andy Warhol donen fe de les seves ganes d’experimentar. “La fotografia és un art només si és la imaginació del fotògraf la que controla l’instrument”, assenyalava per justificar la seva fal·lera creativa. Ell, queda clar, volia ser diferent.