Cultura

Glòria Picazo. situació crítica

maria palau

”Hem estat incapaços de consolidar un teixit artístic potent”

Té sentit la crítica d’art avui?

La crítica sempre té sentit, tant des d’un punt de vista general, si ens plantegem què passa al voltant nostre, com si la centrem en aspectes concrets, com la crítica d’art. Un altre tema és si realment hi ha espais adequats per exercir aquesta crítica i si estem disposats a exercir-la sense pensar en les conseqüències contràries que ens pot generar. Potser seria més interessant demanar-nos: què significa l’autocrítica o l’autocensura avui?

S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?

Aquesta és una pregunta que m’han fet sovint. Per a mi el sentit crític l’hem d’aplicar a qualsevol aspecte de la nostra vida, tant el personal com el professional. Actuar aplicant un sentit crític, qüestionant-nos el que fem i responent de forma coherent amb nosaltres mateixos. Per aquest motiu, crec que artista i crític hem de recórrer un camí paral·lel amb la raó crítica com a fil conductor.

Quin és el seu museu preferit? En quin no hi entra mai?

Durant un temps va ser el MAMCO de Ginebra, em va interessar molt la manera de revisar la col·lecció des d’una òptica diferent, fragmentada, podríem dir, rizomàtica. És un tema que m’interessa especialment el de les col·leccions museístiques i com revisar-les. Al meu parer les primeres propostes que en aquest sentit està fent la nova direcció del CA2M de Móstoles apunten força bé. No revisito aquells museus que intueixo que estan ancorats en fórmules obsoletes i poc oberts a una renovació constant.

Tàpies té successor?

Cal mirar de forma perifèrica i no esperar tant de certs noms. Segons la meva opinió la importància d’un artista com Muntadas ha estat molt significativa en generacions posteriors si constatem com la pintura ha deixat pas a projectes en el quals la recerca i el procés són determinants i el pes polític i social hi té un paper rellevant.

L’art català ha viscut massa dels grans noms?

El sistema artístic català s’ha preocupat poc de donar suport, no a les noves generacions, que aquí sí ho ha fet força bé, sinó als artistes de mitja carrera. Hem estat incapaços de consolidar un teixit artístic potent, reconegut aquí i internacionalment, des de l’emergència als grans noms. I quan parlo de teixit em refereixo tant a un sistema museístic i una xarxa de centres d’art potent com al col·leccionisme. Just l’any passat i després de molt temps de reclamar, s’han iniciat les adquisicions per a la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani. Sense comentaris.

Per quins artistes aposta?

L’altre dia una artista em comentava la meva tendència a ser fidel a determinats artistes, per la continuïtat en treballar plegats. Potser és cert, i crec que això succeeix quan intueixo que la persona i l’artista coincideixen amb unes maneres d’actuar amb les quals m’hi puc avenir. Sempre he pensat que treballar en aquest àmbit és difícil per a tothom i em descol·loca molt quan em sento en situacions de confrontació.

Realment interessa l’art al públic català?

La meva experiència com a directora d’un centre d’art em diu que sí que li interessa, sempre que el museu o el centre d’art facin l’esforç d’oferir claus de lectura per entendre l’art com una altra via per comprendre el món i convertir-nos en espectadors crítics. Quan la Universitat de Lleida és capaç de partir de l’art contemporani per educar futurs mestres amb molt bons resultats, el dubte queda resolt.

Som un poble artísticament madur?

Cada cop ho som més i hem de seguir lluitant per ser-ho més. Només cal mirar enrere i veure com s’ha ampliat l’oferta expositiva d’uns anys cap aquí. Si la gent no hi anés, segur que l’oferta cultural ja hauria anat girant cap a d’altres propostes.

Els polítics es creuen l’art contemporani?

Definitivament hi creuen poc, molt poc diria jo, si no fos així, ho veuríem reflectit en un altre tipus de polítiques artístiques i sobretot, aplicades les vigents de forma molt més dinàmica.

Cal mirar de forma perifèrica i no esperar tant de certs noms

“Treballo pel que dona el projecte”. O el que ve a ser el mateix: Glòria Picazo (Barcelona, 1950) no s’ha acomodat mai enlloc. Després d’estudiar història de l’art, va trobar la seva primera feina a la galeria Joan Prats. Després la cridarien la Sala Metrònom i el Macba quan encara estava en procés de gestació. El part, ja ho sabem, va ser complex, i mentre no arribava ella va ser a temps de fer el seu salt internacional al CAPC de Bordeus. Va tornar al Macba però el va deixar definitivament el 2000. Tres anys després va posar en marxa el centre d’art La Panera de Lleida, que va dirigir fins fa dos anys. Ara va per lliure amb projectes tan interessants com l’exposició ‘Biblioteques insòlites’ (el llibre d’artista sempre ha estat una de les seves perdicions) a la Casa Encendida de Madrid. No corrin si no volen: la temporada que ve es veurà a la fira Arts Libris, a Santa Mònica.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Visita centrada en Mercè Rodoreda pel ‘Som cultura’ a Romanyà

Les àrees de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro s’han sumat enguany al programa Som Cultura del Patronat de Turisme Costa Brava Girona amb una visita guiada que diumenge (a...

SANTA CRISTINA D’ARO
 
Crònica
música

Un homenatge emocionant

Barcelona
 

Pla, més enllà de la censura

BARCELONA
 
Crònica

Antiguitats ‘sexies’

 
La crònica

La família creix

 
música

Vuit presenta vuit noves ‘Històries xules’ musicals

Girona
 
Col·loqui

El Col·loqui de Tardor de Banyoles es dedica a Santa Maria dels Turers

BANYOLES
 
Mirador

Ajudar a pensar no és adoctrinar

 
concurs d'escultura

Ondina Oliva, premi Pere Jou

sitges