La construcció d’una consciència personal

Aquesta, segons ens adverteix de bon principi Lídia Pujol, “no és la història d’una cantant, sinó la d’una persona que vol ser persona i que, per ser-ho, ha d’estar en relació amb una comunitat”. Iter Luminis. Un camí orientat (“el disc amb més coratge que he fet a la meva vida”) deixa constància del “camí musical, artístic i experiencial” fet per l’artista barcelonina els últims set anys, en el qual hi juguen un paper fonamental els recitals que, entre el febrer del 2014 i el novembre de l’any passat, va fer en quaranta-dos espais sagrats d’arreu de Catalunya amb la voluntat de “representar artísticament el desig de la qualitat humana amb la implicació de la gent del territori”. “Són llocs petits, meravellosos i sovint desconeguts”, exposa Pujol, que d’un temps ençà viu a la Segarra. “Recordo, per exemple, el monestir de Sant Pere de Graudescales, al Solsonès, del segle X i envoltat d’unes muntanyes increïbles; o la torre de Vallferosa, a la Segarra, del segle VIII, 33 metres d’alçada i enmig de la solitud. L’impacte és absolut però, a banda de les pedres, també hi havia les persones, amb unes ganes immenses de compartir aquells espais.”

Iter Luminis neix de la voluntat, constant en tota la trajectòria de la cantant, de “preguntar-se quin sentit té tot plegat”. “Intento que tot allò que canto sigui en conseqüència amb les meves accions. A vegades se’m diu que m’he tornat molt religiosa, però ho soc en la mesura que la religió significa, per a mi, l’intent constant de ser persona”, afirma Pujol.

El disc, doble, consta de dues parts. La primera s’anomena La Cerimònia de la Llum i és una reinterpretació personal dels símbols de la pròpia cultura i religió, amb diversos fragments del Llibre Vermell de Montserrat i cançons de bressol –“que són les cançons que es canten en tota època, cultura i religió”– sefardites, gregues, àrabs i napolitanes. En la segona, Treballs i plaers d’amor, s’exposa aquest “camí de consciència” recorregut amb la certesa que l’amor “no és només un plaer sinó un treball”. “Això seria, una mica, allò que he aconseguit entendre: que l’amor és allò que ens fa sentir bé però que, sobretot, exigeix treballs i, a vegades, llanguiments, plors i sospirs. I això també és amor! Quan convides l’altre a estimar i, aquest altre, et diu que no. O quan reps i, en canvi, no pots donar. És joiós quan hi ha una reciprocitat, però cal tenir clar que, sobretot, és un miracle.”

És en aquest segon CD, nodrit també de paraules de Ramon Llull, Tarquinio Merula i Teresa de Jesús, on hi ha les dues cançons segurament més recognoscibles del treball: He mirat aquesta terra (Salvador Espriu, amb música de Raimon), que Pujol canta sempre en els recitals mirant de cara el públic (“per a mi la terra són les persones”) i País petit (Lluís Llach). “Té una lletra preciosa i precisa que agradarà sempre a totes les generacions”, assegura la cantant. “I m’agrada molt el solo de violí que en fa Mohamed Soulimane [Orquestra Àrab de Barcelona], la qual cosa m’ajuda a parlar del país que volem: integrador i obert a la diversitat.” Un tercer disc que incideix en les arrels, Camí d’Identitat, està disponible mitjançant la descàrrega digital que s’inclou en el CD.