La fórmula de l'èxit
Marta Galán i Juan Navarro posen a prova el seu decàleg per aconseguir tres superproduccions amb escenografia reciclada de produccions del Liceu i del Lliure, fent una denúncia a la cultura de l'excés dels festivals d'estiu
Fa anys, Ramon Oller insinuava que havia declinat l'oferta de fer una coreografia amb una grua de grans dimensions per a un festival d'estiu. Manava l'espectacularitat sobre la dramatúrgia. Els directors artístics dels festivals volen marcar perfil amb propostes insòlites i irrepetibles. Marta Galán i Juan Navarro, creadors escènics que sobreviuen al marge de les grans patums des de fa més d'una dècada, han investigat aquest trimestre amb una trilogia que digereix la convenció del festival a una escala més humil, apropant-la a la realitat social del barri: La Corporació ha fet una trilogia a la Nau Ivanow. Sense tanta pirotècnia, han buscat el valor coherent d'aquests tipus d'accions. De l'excés han passat a la fusió de grups veïns que difícilment interaccionen.
Quin és el decàleg de les superproduccions de La Corporació? 1. Es construeixen, exclusivament, a partir de residus d'anteriors esdeveniments grandiloqüents «per fer visible l'excedent». 2. Pel seu format i la quantitat d'actors implicats mai es rendibilitzaran. 3. Són d'un sol ús: la repetició les convertiria en representació: en estafa. 4. Ha d'haver-hi un ampli cos de ball, un text que es pugui reconèixer, un convidat mediàtic i efectes espectaculars. 5. Són un espai d'investigació. 6. Dilueixen les fronteres físiques i conceptuals entre escena i espectador. 7. Són intervencions escèniques d'alt risc: l'enfrontament de l'artista amb la idea ha de ser sorprenent. 8.- Es juga amb la precarietat com a esperó per a la creació. 9. Aposten per una permeabilitat radical amb l'entorn sociocultural. 10. Són un acte de violència estètica, una subversió de formes. El decàleg invoca la fórmula de l'èxit.
Galán i Navarro han volgut, per un cop, donar via lliure a la seva creativitat, no haver-la de limitar al pressupost. Amb les tres superproduccions (sobretot la primera), es va voler socialitzar material extret de la nau d'Esparreguera del Liceu, així com mòduls de La finestra tancada del Teatre Lliure. Quan es va acabar l'obra, Navarro va oferir tot el material a qui volgués. Semolina, de L'Antic Teatre, va reservar-se les planxes de mirall del Lliure, mentre la majoria d'espectadors arrambava amb el vestuari del Liceu (incloent-hi barret de copa). A Dark figurantes, per cert, es reivindicava el valor dels extres, tot tapiant els protagonistes de la Casa de nines d'Ibsen. Tota una declaració de principis.
Pegaso sí; «heavys», no
Per a Reprise vol.2, Marta Galán volia conciliar la història de l'antiga fàbrica Pegaso, situada ben a prop de La Sagrera, amb els pensaments d'uns joves heavys del Centre Garcilaso. El nexe es produïa a través de talls de Grease: al film, uns joves parlen de cotxes tunnejats, de la relació de parella i de la importància de la pertinença a un grup. L'artista va demanar als joves que es fiquessin dins un cotxe i parlessin de les seves coses i que, en alguns moments, un micro i una càmera els punxaria en directe. Com a colofó de la performance, sortirien del cotxe, interpretarien una versió heavy de Grease i tocarien algun tema seu. Tres dies abans de la funció, els van dir que no hi anirien. Se sentien venuts. Qui sí que va respondre van ser els treballadors de la Pegaso, que van acceptar el joc d'entrar al cotxe on s'havien de posar els heavys i, després, de jugar amb reproduccions de vehicles mentre un d'ells recordava la construcció del Pegaso Z102, un prototip de luxe que adquiririen una trentena de potentats. En la primera coproducció, Dark figurantes, Navarro i Galán van impulsar la trobada entre el cor El bell Ressò amb la Batucada Sagresamba i un col·lectiu senegalès, presumptament, sense papers. Fa uns dies, en la tercera peça (Madres, tetas y nanas) implicaven la Fundació Alba per a la lactància materna i l'associació Mirada de Dona de Sagrera.
