teatre
L’Apolo apel·la al Paral·lel històric
El director Ricard Reguant lidera un equip d’accionistes que gestionarà la sala centenària amb producció pròpia
L’Apolo vol instal·lar una gran pantalla a la façana per donar lluentor al Paral·lel
Per fi hi ha rumb al Teatre Apolo. Després de prop de dues dècades en què la mort sobtada de Matías Colsada va deixar sense capità la programació d’un teatre del Paral·lel, aquest setembre començarà una etapa en què Ricard Reguant s’encarregarà de la direcció artística de la tercera sala en capacitat de Barcelona (després del Tívoli i el Victòria). L’aventura és possible gràcies a Ethika Global Entertainment, que ha propiciat la compra del teatre als hereus de Colsada i ara afronta el repte de coproduir espectacles de gran format i amb l’ambició d’atrapar el públic a través de la qualitat.
La programació arrenca al setembre amb la producció Y no quedará ninguno, una adaptació particular de Diez negritos (amb un final ben diferent de l’obra que la mateixa Agatha Christie no es va atrevir a presentar perquè li semblava massa fort) i un repartiment de deu actors on destaquen Toni Sevilla, Pep Munné i Arnau Puig. L’adaptació es va estrenar a Itàlia amb tant d’èxit que l’agència que dona els drets de representació de les obres d’Agatha Christie ha permès aquesta nova peça arreu del món. L’adaptació és de Reguant juntament Gianluca Ramazzoti, un dels principals productors italians que s’intueix que sovintejarà coproduccions a l’Apolo. Evidentment, la voluntat d’Ethika és que cada títol produït tingui una llarga temporada a la sala del Paral·lel i que posteriorment es pugui plantejar una gira estatal i, si pot ser, una altra temporada a Madrid.
L’objectiu de Reguant (que no vol ser l’únic director i que aspira a donar visibilitat a nous valors com els actors de Bratislava, Els Pirates o Dei Furbi) és anar ampliant els horaris d’explotació amb espectacles per a canalla (Las aventuras de Hércules serà el primer familiar) i les sessions golfes (del tipus Rocky horror show, que va dirigir ell al teatre Arnau fa anys). Per Nadal, Reguant confia en Gisela com a cap de cartell d’un musical de creació que tindrà 400.000 euros per a la producció. Reguant no descarta incloure obres en català o autors com Jordi Galceran (El mètode Grönholm) i Jordi Vallejo (El test) a la cartellera.
La nova aposta a l’Apolo espera contagiar els altres teatres del Paral·lel per donar-hi una segona joventut. Confien a renovar la façana amb una pantalla de 20 metres per 6 d’alçada que doni vistositat a l’avinguda, amb la confiança que s’apuntin altres espais com el Condal o el Victòria o el Barts. De moment, tot són projectes que s’aniran tancant a mesura que vagin consensuant complicitats amb els veïns.
LA DATA
Un ‘artesà’ que reivindica un teatre popular
Ricard Reguant estava emocionat (i agraït) de l’aventura que s’obre gràcies a la valentia dels accionistes d’Ethika. Va debutar com a director als 17 anys al Teatre Español, a proposta del mateix Colsada. Ara agafa el repte d’una sala, que es remunta al 1904. Reguant no ha deixat mai de dirigir, sovint peces pensades per a un gran públic. Ho ha fet a Catalunya, però també sovinteja direccions de produccions a Madrid, Romania, Itàlia i Alemanya. Seves són les direccions de Memory, Germans de sang, Siete novias para siete hermanos, Grease o un Chicago, abans que fos un producte franquícia. També va fer una adaptació del Boig per tu a partir del repertori de Sau. Reguant no es considera un geni, sinó un director “artesà”, i fa bona la tesi del seu oncle Lluís Nonell: “En teatre no saps què serà un èxit, però sí evitar què serà un fracàs.”
Seny i sort al nou somni del Paral·lel
Jordi BordesEn un món on tot es rendibilitza, costa trobar un grup d’inversors que apostin per un projecte d’entreteniment cultural, com és el cas del Teatre Apolo. Certament, les darreres referències obliguen a desconfiar-hi si es té en compte l’Arnau (municipal, que continua encallat); la reforma del primer teatre de Barcelona, el Principal; el projecte fantasma del Comedia; el despropòsit en l’antic Artèria Paral·lel (ara corregit amb un Barts que, com a mínim, té un programa concret)... L’excepció és el Goya. Ricard Reguant té l’ànima que necessita el projecte, l’avala: entén l’espectacle com una cultura d’entreteniment que també és bo que creixi a Barcelona per fer-hi un teatre comercial amb uns mínims de qualitat, un esglaó per incitar la curiositat a altres escenes més exigents. Sort i seny, doncs, per a l’Apolo!
