“Dalí avui ho està disfrutant”

Marià Lorca, l’home de la revelació, aquell que va escoltar a Dalí –baixet, això sí– que volia ser enterrat al Teatre Museu de Figueres, ho tenia clar. “Ara mateix Dalí s’ho deu passar molt bé amb tot aquest ambient. Està en la seva salsa.” Figueres va esdevenir ahir centre de l’interès mediàtic mundial. Els periodistes vam envair els seus carrers des de primera hora del matí, per prendre l’opinió al primer que passava pel carrer, per demanar al primer turista i al primer nadiu amb qui ens entrebancàvem per les terrasses si creien que Dalí és el pare de l’exvident de TV Girona, i si estaven convençuts que aquesta era una decisió judicial justa. Calia omplir informatius, planes de diaris i minuts de ràdio. Però el dia va ser llarg i hi va haver temps per a més coses. Vam tenir temps per especulacions, indagacions i càlculs estratègics. “Per on entraran? Ho faran per la porta lateral del carrer Maria Àngels Vayreda, pel lateral de la Torre Galatea o per la porta principal?”

El ritme del periodista de carrer va accelerar-se a partir de les set de la tarda, una hora abans de l’arribada anunciada de la comitiva judicial. Quan el campanar de Sant Pere anunciava les set en punt van arribar els nervis i els desplaçaments agressius de càmeres i trípodes. De quinze en quinze, del lateral de la pujada del Castell a la porta principal. El xou va iniciar-se amb l’arribada del camionet que portava material de paleta Era del constructor local Pere Costa. Aquesta arribada va interpretar-se com el tret de sortida de l’espectacle més dalinià de la darrera època. Els operaris de l’empresa, contractada per la Fundació Dalí per tal que assumís el muntatge de la carpa que havia de portar la intimitat a l’operació, van viure els seus vint minuts de glòria. Per a ells sols van tenir totes les càmeres i tots els flaixos. Siguem francs: van saber mantenir l’equilibri adequat entre la professionalitat i el plaer de mastegar la fama.

Però hi va haver minuts de protagonisme per a gairebé tots. Potser, de tots els que el van buscar, el que menys, el conductor de la furgoneta del prostíbul Paradise de la Jonquera que va aparcar al costat dels cotxes de TV3 i RNE buscant la foto. La comitiva va passar de llarg. Ell, però, professional com els operaris del muntatge de la carpa, va tenir temps de fer una foto i enviar-la per Whattsapp al “jefe”. Que tingués clar que havia complert. Desbordat pel minut de glòria, va baixar i va repartir targetes de visita vip entre periodistes i agents de l’autoritat. Tot molt professional.

Una estona abans, l’exalcalde de Figueres Marià Lorca havia passat casualment per la pujada del Castell. Passejava el gos. molt amable, després de lligar el gos perquè no marxés, va atendre tothom que li ho va demanar. L’embalsamador de Dalí, Narcís Bardalet, es va passar el dia atenent tots aquells que li demanaven opinió. Ell, que defineix el geni del surrealisme com el millor catedràtic de màrqueting de la història, va adoptar amb comoditat el paper del tertulià que conviden a la tele per comentar durant dues hores les enquestes fetes a peu d’urna. Se’n va sortir amb molta traça.

A peu d’entrada a la Torre Galatea, porta preferentment vigilada per periodistes fins a les set de la tarda, va viure també els seus moments mediàtics professionals caçamicròfons. S’hi va viure una mica de tot: des de les senyores seixantones explicant suposades ramblejades de Dalí per Figueres fins a la noia que xiuxiuejava a l’orella del periodista: “Jo sé que és mentida. Cuido la seva mare i em diu que no és veritat, això de la paternitat.” La comitiva judicial va arribar a les vuit i dotze minuts. Va entrar per l’entrada principal. Espectacle complet. Ningú va perdre’s detall. L’espectacle, el xou canicular de Dalí, va tenir molt de surrealista. “El pallasso no soc jo, sinó aquesta societat tan monstruosament cínica i inconscientment ingènua que interpreta un paper de seriositat per disfrutar la seva bogeria.” Ho va dir ell. El geni.