“La cultura popular ens fa imbatibles”

És un percentatge relativament baix, sí. Em preocupa sobretot per assegurar la creació cultural a la ciutat. Hem posat l’accent en l’augment dels públics i l’estratègia a mitjà termini clarament passa pel món educatiu. Aquesta és una assignatura pendent que tenim a la ciutat i jo crec que també com a país. El pla de foment de la lectura o el nostre compromís per millorar pressupostàriament els serveis educatius dels museus són iniciatives que serviran per sumar. I també el fet d’haver garantit la presència al carrer de la publicitat cultural, que en un moment donat hi va haver dubtes i es volia retallar. Estem d’acord que els impactes publicitaris s’han de minimitzar, però no estem d’acord que la cultura sigui un impacte publicitari més.

En primer lloc, els programes normalment no són d’una persona, sinó d’un grup polític. I, en segon lloc, amb l’acord de govern el que vam fer va ser fusionar programes. En aquest sentit, el que estem fent és aplicar un programa de govern conjunt de la coalició. Amb Trencant els murs [el títol del seu pla], he posat fil a l’agulla a aquests acords mínims que vam tancar amb Barcelona en Comú. Els hem començat a desenvolupar a un ritme intens perquè s’havia de fer una bona batzegada i donar un nou impuls a la política cultural. Fa un any parlàvem de sortir de l’atonia. Amb un any això no s’aconsegueix, però sí que, per exemple, aquest Grec, que és el primer del nostre període, molta gent reconeix que ha començat fantàsticament bé, amb més espectadors, que la qualitat és bona i que alhora és accessible per al gran públic.

És una evidència, tothom ho admet, que vam estar un any d’impasse per molts motius. Nosaltres ja veníem amb les idees molt clares, treballades d’abans, i per això ens hem posat en marxa tan ràpidament. La fusió dels dos programes ha demostrat el que ja sabíem: que les polítiques que planteja Barcelona en Comú i les que plantegem nosaltres són compatibles. Tenim moltes coses en comú. Primer: que situem la cultura com una prioritat del govern. I ho demostra el fet que hem apujat un 15% el pressupost arribant per primera vegada al 5% del pressupost de l’Ajuntament. Segon: que tot el que fa referència a processos participatius, al contacte amb els creadors i els grups alternatius, és perfectament compatible amb la cultura més institucional, més establerta i que funciona històricament a la ciutat. Són dues cares de la mateixa moneda i poden conviure perfectament. Una cosa no neutralitza, no nega l’altra.

No era ni una campanya. Era una de les accions d’una possible campanya que s’havia de desenvolupar amb el suport del sector. És evident que no estava ben plantejat, es va retirar i no ha tingut més recorregut.

No, perquè hem d’acabar de veure com ho reconduïm i com evoluciona el pla del foment de la lectura. No tenim res decidit.

Va vent en popa. Vam deixar clar de bon començament que durant aquest mandat no faríem cap nou gran equipament perquè la nostra prioritat és potenciar els continguts i la qualitat dels continguts. Els equipaments que estan en dansa s’insereixen en una línia de recuperació patrimonial: l’Arnau, el Borsí i la Casa de les Lletres. I ja sabem que rehabilitar té una dificultat afegida: que és més car que fer obra nova. La data d’inauguració de la Casa de les Lletres suposo que serà el 2019. Em conformo a tenir el projecte definit i la primera pedra posada abans d’acabar el mandat. Hi ha un element que cal subratllar: aquesta inversió, com la del Borsí [futura seu de la biblioteca Andreu Nin], no estava prevista. Soc partidari de fer política d’aquesta manera: evidentment has de tenir un pla, però hi ha d’haver un percentatge important d’allò que fas que tingui a veure amb el que la ciutat et demana. La definició de les polítiques culturals ha de tenir un ample de banda suficient que et permeti entomar les propostes que et fa el sector. Tenim més coses al forn.

Una de molt important per a la cultura popular i tradicional. De moment ja hem fet un increment pressupostari destacat. El 2016 a aquest sector es destinaven 760.000 euros i el 2017 hem arribat als 880.000, és a dir, hi ha hagut un augment del 15%. En l’àmbit dels castellers el reforç ha estat del 25% perquè feia deu anys que tenien congelada l’aportació i això ignorava el fenomen en què s’han convertit. Ara el que farem és obrir un procés participatiu amb les entitats per a l’elaboració d’una mesura de govern el 2018. Estem decidits perquè la cultura popular i tradicional té un nivell d’implicació creixent i garanteix d’una manera molt evident la cohesió social. A més, ens permet fer el combat per la identitat de la ciutat. L’ADN de la nostra identitat com a ciutat i com a país és la cultura que fa la gent. I la cultura que fa la gent a Barcelona és eminentment popular i tradicional.

La identitat de les ciutats globals està en risc per la banalització i l’homogeneïtzació cultural. Hem de blindar i defensar la nostra cultura davant d’aquest procés tan brutal que està arrasant els fets diferencials, les singularitats i l’autenticitat. Per això hem de fomentar la creació local, però és que especialment la cultura popular i tradicional, amb els seus nivells tan alts de participació ciutadana, és una arma molt poderosa per reforçar la identitat pròpia. Si hi apostem serem imbatibles. Ho hem de fer d’una manera intel·ligent, mai excloent expressions.

La primera edició se celebrarà la primavera del 2018. Introduïm un vector nou que és la Barcelona real, és a dir, allà on arriba el metro. De moment comencem amb els municipis de la primera corona metropolitana i ja veurem si més endavant creix. No té cap sentit que amb els ajuntaments no coordinem polítiques conjuntes. Amb les fàbriques de creació la mirada que tindrem a partir d’ara també serà metropolitana quan vulguem incorporar nous espais. És que és de lògica. A l’Hospitalet, per exemple, estan desenvolupant un projecte molt interessant que és el Districte Cultural que ens interessa molt lligar-lo amb Barcelona.

Si passa a l’Hospitalet és que també està passant a Barcelona. Aquesta és la nostra idea de la Barcelona real. És molt absurd pensar que estem competint entre ciutats.

Mai he cregut en la rivalitat amb Madrid. Són ciutats amb realitats molt diferents. Barcelona té unes potencialitats i unes especificitats que no té ni tindrà mai Madrid, i viceversa. La relació amb Madrid moltes vegades és malaltissa. Et posaré un exemple. Un dels reptes pendents de Barcelona és tenir una gran fira d’art. Però, quan es posa a debat, conscientment o inconscientment es vol emular Arco. I jo en canvi crec que en el que Barcelona i les seves galeries podrien ser més competitives és en un esdeveniment que abracés tot l’àmbit mediterrani. Això sí que ens faria singulars i diferents. Dit això, sí que hi ha una cosa que té molt més Madrid i que jo voldria molt més per a Barcelona, i és la implicació del sector privat en la cultura. Hem de ser humils: ja no tenim aquella burgesia amb inquietuds culturals. Però hi ha camp per córrer en el món de les empreses. S’ha de treballar i, de fet, l’experiència d’aquest any a la fundació Barcelona Cultura, que hem reforçat, ens està donant sorpreses: hem tancat un acord amb dues grans empreses que mai havien fet mecenatge, però perquè tampoc mai ningú havia anat a picar-los a la porta.

No. Com s’havia plantejat, sí. De tan faraònic que era no es va fer res. No cal fer cap túnel subterrani per indicar que allà hi ha museus. Si hem d’augmentar els espais expositius, ho farem en funció de les disponibilitats pressupostàries.

Ho estem reflexionant.

De cap manera. Hi estem a sobre. Només depèn de la voluntat de l’Estat de fer la inversió o no. Però nosaltres a l’Estat l’estem pressionant per molts altres temes, no només per aquest. Li hem posat sobre la taula tots els temes que tenen a veure amb la capitalitat cultural. Li hem demanat que torni a destinar el fons de diners que va deixar a zero, una part dels quals són per a la Biblioteca Provincial però una altra són per als equipaments culturals de la ciutat en què l’Estat té participació i per als projectes estratègics que transcendeixen la ciutat.

Cap. De moment només hi ha bones paraules. I amb bones paraules no farem res.

Si no hi ha una convocatòria legal, cap. A mi no se m’acut cap més escenari que no sigui complir la llei. És així de senzill. Jo, en aquest sentit, estic molt tranquil.