Cultura

memòries

xavier cortadellas

Memòria de la vall

Escriu tantes vegades que ha fracassat i que ningú no li fa cas ni com a escriptor ni com a pintor, que hi ha el perill que pensem que Tempus fugit sigui un exercici de nostàlgia que no val la pena llegir. Vaig comprar-lo perquè vaig veure que Joaquim Pijoan hi recordava una Vall d’Aro que ja no existeix, just abans de l’arribada del turisme. Convençut com està que “la nostra època no pot produir cap Proust”, llegint com ha llegit Pla, Pijoan té com a model Marcel Pagnol. “Mai no he confluït amb la cresta de l’onada del meu temps. Sempre he anat à rebours.”

A Tempus fugit no sorprèn que Pijoan parli també d’ell, sorprèn que ho faci amb una falta d’ego que, si l’allunya de la seva generació, el separa anys llum de la majoria dels que són més joves. Pintor com és, no costa gaire adonar-se que molts dels capítols són una escena, no pas només un quadre costumista o un fresc, com diu ell, sinó tot el moviment que hauria captat una càmera. Tempus fugit és també un llibre col·lectiu. Coral. Cada capítol comença amb un recull de notícies dels diaris que col·leccionava Serafí lo Tortosí. M’imagino que Pijoan pensa que farien la funció de marc. Pel meu gust, tanta notícia embafa una mica. Incapaç, com diu, d’escriure una novel·la, Pijoan prova d’acostar-se a aquest gènere literari servint-se de la seva memòria, fluctuant entre dos personatges que parlen d’ells i del que fan i diuen molta altra gent de la Vall d’Aro. Un dietari d’una època.

Un d’aquests personatges és ell mateix. L’hereu Romanyà, si ho voleu, amb les seves incursions al Joaquim Pijoan d’avui dia, amb l’esquizofrènia crònica que van detectar-li als 27 anys i, com més capítols anem avançant, amb més reflexions sobre la nostra època i sobre la seva necessitat de fugir del seu món.

L’altre personatge és Serafí lo Tortosí, un dels molts paios populars d’una Vall d’Aro que ja és a l’altre costat del mur. Malgrat que fos sobretot un observador, com a personatge actiu, Serafí engega a la segona meitat del llibre. És també la veu que explica la col·lectivitat dels de la seva època, com si la seva veu fos els transfons comarcal d’aquelles notícies més generals dels diaris. Més gran que l’hereu Romanyà, parla d’un món d’adults del qual Pijoan no va formar part.

Per tal que el record fos més rodó, he trobat a faltar a Tempus fugit el punt de vista femení. Més enllà de l’entorn familiar, és clar. En conjunt, però, uns capítols a cavall de la candidesa i de la duresa dels anys de postguerra. Força més un testimoniatge que no un exercici de nostàlgia, un seguit d’escenes dibuixades amb el pinzell d’una prosa de sintaxi allargada, lluny del català de frase curta d’avui. Precisos, clars, ben pensats, els adjectius, en general, arriben en companyia d’altres. Tal com devia ser també la vida de cadascú en una Vall d’Aro que era sobretot familiar. En un dels capítols que m’han semblat més rodons, Pijoan comença descrivint un despertar a la vall i el continua cedint la veu a un parell de germans bosquetans, clients de l’hostal Romanyà, més grans que ell, populars, irrepetibles en el món uniformitzat d’aquesta època. A Tempus fugit no hi ha arquetips: tot són personatges perquè el món que hi narra és un món viscut. Molt possiblement continuarà sense interessar gaire ningú, però Tempus fugit és a un pas de ser una novel·la que només es pot escriure cap al final d’una vida.

Tempus fugit
Joaquim Pijoan
Editorial: Gregal. Maçanet de la Selva, 2017 Pàgines: 265 Preu: 18,50 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

“Excés de zel”

barcelona

Pintura immortal

barcelona
CARMEN ZAPATA
GERENT DE L'ASSOCIACIÓ DE SALES DE CONCERTS DE CATALUNYA (ASACC)

“Les dones que fan música estan cansades de sentir: «‘Wow’! toques com un ‘tio’»!”

girona

Viure per escriure

figueres
Crònica
inauguració Grec

Una altra Amèrica

Barcelona

Els testimonis muts

Torroella de Montgrí

No tot és neolític, a la Draga de Banyoles

BANYOLES

(A)phònica aixeca el teló

Banyoles
Crítica
música

Eddie Vedder, tebi segon ‘round’