Cultura

Grec 2017

crònica

L’avió tot just s’enlaira

Enguany, hi ha hagut molt públic tant en gran format com en petits espais, on s’ha refugiat el risc

S’acaba el Grec Festival del 2017. El primer que ha dirigit Cesc Casadesús, que proposa transportar diverses zones del món a Barcelona en els propers estius. D’entrada, vam començar amb la Mediterrània, que és com dir que vam començar a casa. No es pot dir, pròpiament, que aquest sigui un cartell completament decidit per Casadesús, perquè ja hi havia moltes obres emparaulades per Ramon Simó. La idea de Casadesús (després de passar els imprevisibles controls de seguretat de l’aeroport, vagues de tot tipus incloses) tot just s’enlaira.

Sí que es pot dir que aquest ha estat un festival amb molt de públic. Un aspecte que indica una connexió important amb la tradició de pujar a Montjuïc les nits xafogoses d’estiu. Però també en les altres places del Grec Ciutat. Certament, hi ha ajudat el sold out del Bodas de sangre. Aquest any, hi ha hagut moltes menys propostes que l’edició de traca i mocador final de Simó de l’any passat. Però no per això s’ha reduït l’assistència substancialment. Que hi hagi públic demostra que les obres han estat en els escenaris amb les capacitats adequades (o que es garantien acostar-se al ple). El cas de James Thierrée (la gent demanava comprar entrades a la cua d’entrada), el de The great tamer (amb molta professió quedant-se a les portes, lamentant la seva poca traça en haver comprat l’entrada abans) o el de Las troyanas difereix d’un vacil·lant Calígula (diumenge, certament l’amenaça de pluja deuria desanimar uns quants espectadors). Si Simó es va imposar el teatre contemporani (des de la Segona Guerra Mundial) com a principi bàsic, Casadesús noi hi posa límits. Això permet programar, sense necessitat d’excepcions, un Nit de reis (que tornarà a rebentar en l’arrencada del Lliure) o una adaptació del Don Quichotte al Teatre Almeria (tot i que la proposta quedava massa engavanyada amb la insistència de forçar la farsa, quan el joc era més fèrtil entre els artistes quebequesos a la Barceloneta, la de la derrota final de Quixot: La que acaparen els de Gataro, segons la dramatúrgia. T de Teatre va celebrar els eus 25 anys amb E.V.A., sota la direcció de Julio Manrique. I mentrestant Pau Miró repetia protagonista d’Emma Vilarasau a la Sala Beckett (Un tret al cap reprendrà al setembre, sembla). La lectura negativa és pensar que no hi ha hagut obres de risc. I sí que n’hi ha hagut, però en espais més petits. És el cas de la intrigant i directa Who is me. Pasolini; el directe i reivindicatiu Aüc de Carla Rovira i Les Impuxibles; el preciós CorroC; el dramàtic Ventura en un pis de la Pedrera (privilegi haver-hi pogut passejar i patir amb els teòrics propietaris); Titans a la Hiroshima; o de Fidelis fortibus (a la carpa una estada massa breu per donar pas al boca-orella). I és que el circ no ha tingut massa espai. El nou director assegura que s’incrementarà més endavant. Ara, la tria de Halka a l’Amfiteatre Grec, com la de Danny Ronaldo són dues molt bones peces: en el solo, amb un clown amb molta ànima. En la de la troupe algeriana, amb moltíssim ànim: una festa a l’Amfiteatre. També, per fi, cal celebrar el debut d’El buit, un treball que toca totes les tecles (circ, dansa, gest, artefacte, audiovisual) i que no s’empatxa amb res. Tendre i espectacular. Amb sorpreses a cada cantonada. I una lectura que val per a tots els públics. Per cert, una de les marques d’aquest Grec festival ha estat integrar la programació familiar en la d’adults. Sembla que al públic li ha costat percebre-ho, però suposa un acte de valentia i normalitat que el teatre familiar, fet amb ganes d’atrapar tant fills com pares (o tiets, o avis, o...), ha d’agrair. Sembla una qüestió de màrqueting però hi ha una raó conceptual de molta profunditat.

D’entre les apostes puntuals, Cine és una sensible proposta feta per a una dramatúrgia simple però contundent (parla sobre els fills robats del franquisme i la Tansició). No denuncia; només insinua i sedueix. També es mereix més atenció Utopia, d’Ignífuga. L’han tornada a encertar amb una conferència escènica: els girs demostren la dificultat de compartir una comunitat utòpica. Cabareta és un somni de Maria Molins i Bárbara Granados, cantant i fent un desplegable d’escenes que permeten riure’s de tots i d’un mateix. I de trobar espais per als instants de matís, de fragilitat buscada. Calígula, en canvi, és als antípodes. Perquè els actors fonamenten el text de Camus amb una contundència perversa: l’emperador romà, certament, porta el seu somni suïcida al límit. No vol ser boig; només conseqüent amb les màximes dels patricis. Veurem si les seves sortides de to (amb coreografies freaks) ressonen més atenuades al Romea. Casadesús ha noliejat un avió. Ara s’enlaira de debò. Ell no vol viatjar sol; vol que el públic sigui inquiet i li posi reptes. El director, per ara, ha desbrossat la pista. L’any vinent, desplegarà el seu ideari en forma d’equipatge oníric, crític i seductor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Arrenca el Manga Barcelona Limited 100% en línia amb autors, concerts, conferències i una exposició

Barcelona

Nou cop a la cultura

BARCELONA
Museus

Els oasis culturals

barcelona
Netflix

‘Menéndez’, duc el dimoni dins meu

Barcelona
Arts escèniques

De l’escena a la petita pantalla

BARCELONA

Últimes funcions i concerts abans del tancament

girona
L’Auditori de Barcelona ja opta per la via digital
Música

L’Auditori de Barcelona ja opta per la via digital

Joan Miquel Oliver
MÚSIC

“La llibertat, avui dia, està molt infravalorada”

BARCELONA
Mirador

Sola amb la veu de Tilda Swinton