Cultura

Imatges en guerra

Una exposició al Saló del Tinell furga en l’ús del gravat que van fer protestants i catòlics per ridiculitzar-se i afirmar-se

Seria molt poc precís dir que a Catalunya, durant els gairebé tres segles que va actuar la Inquisició, només hi van viure 54 protestants. Però el que sí que és segur és que a aquests els van enxampar i van rebre de valent. El tribunal del Sant Ofici de Barcelona, amb una jurisdicció que cobria bona part del país, els va condemnar a mort. La meitat van ser executats sense miraments; l’altra, de manera virtual: havien fugit i, en absència del seu cos, el martiri el patia una efígie que els representava. Tot molt conceptual.

En realitat, el temible tribunal en va processar moltes més, de persones que podien passar per protestants: 821, un 15% del total dels casos que van ser jutjats entre el 1539 i el 1803 (la majoria, per judaisme o mals costums). Però el gruix principal van ser absoltes, cosa que només es pot interpretar d’una manera: “La por era tan gran que, de seguidors de Luter, no n’hi havia”, subratlla el col·leccionista i mecenes Antoni Gelonch mentre mira de reüll un objecte que fora de context no faria ni fred ni calor, però sentint-lo a ell la cosa canvia radicalment: és la sella on s’asseien les ànimes maleïdes per la Inquisició. La peça està sempre en repòs al Museu d’Història de Catalunya, però ara ha cavalcat fins al Saló del Tinell per lluir a l’exposició Imatges per creure. Catòlics i protestants a Europa i Barcelona, segles XVI-XVIII (fins al 14 de gener).

Por. És la flaire d’aquesta mostra que fa una mirada lluminosa d’un dels esdeveniments majors de la història d’Europa. Enguany es compleixen els 500 anys de l’inici de la reforma protestant (1517); “Es faran moltes exposicions a Alemanya i als països nòrdics, però aquí, al sud, aquesta serà la més important”, defensa Gelonch, que a més de guiar l’equip de comissaris que ha gestat el discurs, amb una investigació prèvia molt rigorosa, ha aportat de la seva col·lecció la meitat dels prop de 300 materials exposats, sobretot gravats, la seva especialitat.

La impremta

I quins gravats. Aquesta és la història d’una guerra d’imatges, el mai vist fins llavors per la gran quantitat que en circulaven. “Tot Europa estava inundada d’imatges i cadascú passava el seu missatge”, broda Gelonch. És clar que això només va ser possible perquè uns anys abans hi havia hagut una revolució tecnològica sense la qual no hauria triomfat la revolució religiosa: “Sense la impremta, aquesta reforma religiosa no hauria arribat més lluny d’unes determinades contrades. Amb el seu impuls, va arribar a tot Europa. La impremta va propiciar el cisma.”

Hi ha una proclama de Luter que impregna tot el recorregut expositiu: “La impremta és un regal de Déu.” En un inici, els protestants van ser molt més actius en la utilització de la impremta que els catòlics. Luter mateix es va fer uns farts de publicar empès per una de les seves sola (doctrina), segons la qual cadascú havia de tenir accés a la Bíblia en la seva llengua. Conscient que s’adreçava a un poble majoritàriament analfabet, es va enginyar models de Bíblies il·lustrades, com si fossin novel·les gràfiques. Gutenberg va ser el seu cas oposat: només va poder publicar un llibre, la Bíblia de les 42 línies, perquè es va arruïnar i el banc li va embargar tots els seus béns. Hi ha coses que venen de lluny.

Al Saló del Tinell s’exhibeixen els llibres de capçalera dels reformadors: luterans, calvinistes i anglicans. I també els del seu precursor, Erasme de Rotterdam, que es va quedar a mig camí de la ruptura tot i ser molt crític amb l’Església. Erasme va acabar sent odiat pels uns i pels altres. Tots aquests volums van començar a ser perseguits a Barcelona a partir d’un decret del 1521, que cada cert temps s’actualitzava. Els llibres prohibits tenien una sort diversa: podien ser requisats, cremats o censurats línia per línia. Amb les imatges no hi havia compassió. Els retrats de Maquiavel i de l’ambigu Erasme es guixaven amb acarnissament.

Les imatges es van convertir en artefactes de propaganda en el camp de batalla religiós. Per atacar l’adversari calia enginy. Gravats de Luter caracteritzat com un monstre de set caps o del papa amb rostre de diable donen fe del nivell d’aquesta pugna visual. “La sàtira neix just en aquest moment. L’objectiu era clar: ridiculitzar l’enemic”, diu Gelonch.

Els artistes es van posar al servei d’aquesta confrontació, però no sempre fidels a un bàndol. “Es movien per encàrrec i feien el que se’ls demanava.” El mercat manava, com sempre. I les dones també hi tenien un paper, tot i que rarament signaven les obres. A l’exposició n’hi ha una que no es va amagar: la francesa Claudia Stella.

Dürer, íntim amic de Luter, en va fer un, de gravat, d’allò més irreverent. Va projectar un monument d’homenatge als camperols alemanys que es van creure que la nova fe protestant implicaria un repartiment de les riqueses, com en la primitiva Església. Els nobles van dir que ni de broma, i els van massacrar amb el vistiplau de Luter. En el gravat de Dürer, l’escultura de record està coronada per un pagès amb un punyal clavat a l’esquena. Òbviament, l’estàtua no es va dur a terme.

D’altres gravats descobreixen fenòmens tan desconeguts als països on no va arrelar el protestantisme com ara la iconoclàstia que es va despertar als territoris calvinistes, als Països Baixos, una destrucció que va comportar un empobriment patrimonial comparable al de la Guerra Civil espanyola. D’animalades, a tot arreu. “Qui ho diu, que al sector protestant el control no va ser tan radical? A l’heterodox Miguel Servet, el van cremar a Ginebra per ordre de Calví.” Gelonch insisteix que aquell era un món que s’afirmava enquadrant tots els seus membres: “No s’hi valien vel·leïtats. Ningú podia dir que no sabia de què anava la pel·lícula.”

Ciutat de sants

I a Barcelona, el patró catòlic es va tallar amb una rigidesa absoluta. Les autoritats van maquinar un adoctrinament sever que s’aplicava a tota persona a partir dels dotze anys. La ciutat es va trufar de convents i monestirs. I es va posar sota l’empar de tants sants com va poder. “Barcelona serà una ciutat de sants”, emfasitza Gelonch. Setze, ni més ni menys, el primer dels quals serà totalment inventat: sant Filet.

La Il·lustració ho farà trontollar tot. Els gravats de Goya, amb el seu pensament anticlerical, emergeixen al tram final de l’exposició. I un gravat que evoca la celebració a Barcelona de l’abolició de la Inquisició és d’allò més esperançador. A l’escena festiva hi apareixen dos homes petonejant-se a la boca. Definitivament, els temps havien canviat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.