Cultura

James Rhodes

Pianista

“La música ens mou i és la droga ideal”

El més fàcil per presentar James Rhodes (Londres, 1975) és dir que no és el clàssic pianista clàssic, com queda clar en aquesta entrevista. L’any passat va actuar al Sónar i divendres vinent ho farà al Festival Castell de Peralada (22 h, 20 a 65 euros) amb poques entrades ja a la venda.

A Peralada actuarà en un festival amb una gran programació clàssica, però en la secció de Paral·lels, al marge tant de la música clàssica com del pop. Què el fa tan inclassificable, potser la seva actitud escènica o alguna cosa més profunda?
No tenia ni idea que el meu concert estigués programat en una categoria separada de la música clàssica i del pop! No seria fantàstic que tots tinguéssim una sola categoria: música? Des de la meva perspectiva, sempre he estat i estaré fermament vinculat a l’escena clàssica. Però afortunadament sense tota aquesta merda estranya que l’envolta.
Quin programa tocarà al Festival Castell de Peralada?
Bach i Chopin. Música impressionant!
Com selecciona les obres per als concerts?
M’encanta triar les obres per als concerts. Hi ha tantes opcions, gairebé infinites, però per a mi és un problema meravellós haver de dedicar temps i esforços a pensar en aquestes coses.
Diuen que vostè no vesteix ni parla com un pianista clàssic. Això l’ha ajudat a tenir èxit i a portar la seva música a audiències més àmplies?
Realment no. Crec que tot això és molt típic dels problemes que hi ha dins la indústria de la música clàssica. Jo parlo al públic des de l’escenari i introdueixo les peces que tocaré perquè trobo que és molt més divertit per als espectadors que haver de llegir les notes del programa de mà. Porto la roba que em sembla confortable: parlant molt seriosament, a qui collons li importa si porto esmòquing o no? I no estic molt segur de quin aspecte hauria de tenir un concertista de piano. L’única cosa important és la música i si més gent l’escolta, llavors estic molt, molt i molt content.
Ara ja pot explicar-ho: com Beethoven es va convertir en la seva droga?
No només Beethoven. I no soc només jo. La música és universal. Ja sigui Bach, Beethoven, The Beatles o, déu ens ajudi, Enrique Iglesias, la música encara té el mateix efecte en tots nosaltres. Ens mou i ens proporciona benestar, esperança i alegria. Realment, la música és la droga perfecta.
De Bach a Rakhmàninov, la música que toca és força o molt ‘clàssica’. Com dona una nova dimensió a les grans obres mestres que han estat interpretades tantes vegades?
De la mateixa manera que tothom intenta i espera fer-ho. Els meus programes són sempre molt clàssics, amb obres que han estat gravades i interpretades moltes vegades. Però, com va dir Glenn Gould, tu has de trobar una nova manera de tocar aquestes peces, perquè si no és així, no té cap sentit fer-ho. Jo sempre sé, a dins de la meva ànima, com vull que sonin i dedico milers d’hores a practicar per aconseguir que les meves mans ho recreïn.
No està interessat en la música contemporània? I a compondre vostè mateix la música que toca?
No i no. La música contemporània mai no ha estat una cosa que hagi entès correctament. Potser no soc prou intel·ligent. I si pensés que jo podria compondre encara que fossin vuit compassos que estiguessin en la mateixa lliga que les obres de Bach, Schubert, Mozart, Rakhmàninov, etc. no dubtaria a fer-ho. Però no és el cas. I suposo que soc massa covard per proposar-me aquest repte.
Va néixer el 1975, és anglès i la seva estètica és gairebé ‘grunge’. No hauria d’estar més interessat en el pop i el rock?
De fet, m’interessen molt Nirvana, Bowie, Queen, Lana del Rey, Ben Folds i molts altres.
Li hauria agradat viure en un altre segle? En quin?
M’encantaria viure en el segle vint-i-quatre. Em limito a fer una conjectura i a pensar que llavors estarem millor que no pas ara o que en segles anteriors. Potser ja haurem après a deixar de ser tan estúpids.
No voldria ser freudià, però quins missatges s’amaguen rere títols com ara ‘Razor Blades [Fulles d’afaitar], Little Pigs and Big Pianos’ i ‘Bullets and Lullabies’ [Bales i cançons de bressol]?
Little Pills (pastilletes), no Little Pigs (porquets). Tot i que prefereixo la teva versió [riu]. Consulta-ho amb el Dr. Freud!
És realment possible tocar un dels més exquisits preludis de Bach en sis setmanes, encara que no hagis tocat mai abans el piano? El repte que proposa és un mètode revolucionari o una provocació artística?
És absolutament possible i estic enviant regularment vídeos a la xarxa que ho proven. Només necessites concentrar-te i treballar fort 40 minuts al dia i ho aconseguiràs. No crec que sigui revolucionari en absolut. Però sí crec que la idea de no mirar la pantalla d’un mòbil, una tauleta, un ordinador o un televisor durant 40 minuts al dia per concentrar-se en una cosa tan diferent com un piano sí pot ser força revolucionària.
Alguns el comparen amb Glenn Gould per la seva personalitat iconoclasta i pel fet de mantenir-se al marge dels tòpics de la música clàssica. Se sent reflectit en la trajectòria de Gould?
[riu amb ganes] No fotis! Ja m’agradaria...
Com ha canviat la seva vida des de la publicació del llibre ‘Instrumental’? Per què necessitava escriure sobre temes tan personals, que van més enllà de la música?
Perquè és important parlar sobre les coses difícils, no només sobre les fàcils. A més, honestament, res no va més enllà o viu al marge de la música. Amor, dolor, resistència, mort... tot això forma part de la condició humana i són coses entre les quals la música ens ajuda a navegar.
Creu que ha estat útil per a vostè i per a altres víctimes d’abusos sexuals haver fet el gran esforç de recordar la seva tragèdia personal en aquest llibre?
Així ho espero i els fets semblen demostrar-ho. He rebut milers de correus electrònics afirmant que el llibre ha ajudat a moltes persones. I això és preciós.
A Peralada també participarà en un diàleg obert amb el públic, el mateix dia a la biblioteca (13 h). Ho fa habitualment? I contesta totes les preguntes, també les més personals?
Jo ho contesto tot! M’encanten aquest actes. Estic molt avorrit dels músics –sobretot dels clàssics– que volen ser vistos com a personalitats úniques i aïllades, envoltades del seu geni. Nosaltres som com qualsevol persona que té una feina i la vol fer tan bé com pot. I sempre em fa feliç poder xerrar amb la gent.
‘Inside tracks’ és un disc tan personal com sembla, la música que escolta en el seu interior?
Jo sempre escolto música dins del meu cap. Inside tracks és la meva selecció de les gravacions que he fet de les quals estic més orgullós i algunes que crec que podrien ser una introducció perfecta per a algú que vulgui saber una mica més sobre la música per a piano però no té molt clar per on començar.
Va existir un grup català de rock que es deia Bach Is Dead. Suposo que no hi està d’acord...
Més aviat patiria un xoc brutal si me’l trobés viu pel carrer [riu]. Però sí, per descomptat que Bach viurà per sempre. Com Despacito! [riu, evidentment]
Quins projectes prepara?
Tinc un nou disc que sortirà aviat i un altre llibre, Fugas, que es publicarà al novembre. Són temps excitants! I em moro de ganes d’anar a Peralada, perquè segur que serà una nit realment divertida.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.