De brètol a rei

El rei Artús apareix en més de 150 produccions audiovisuals. Inspirador del gènere d’espasa i bruixeria, el monarca de la Britània del segle VI és el protagonista d’una rica mitologia que es pot rastrejar fàcilment en sagues tan populars com El senyor dels anells o Joc de trons. Semblava gairebé una obligació que tornés als cinemes en aquesta època de Hollywood, d’espoli constant d’històries ja explicades, i avui ho fa amb la producció Rey Arturo: La leyenda de Excalibur.

A les mans del director britànic Guy Ritchie, cineasta de narrativa accelerada i efectista que ha dirigit Sherlock Holmes i Operación U.N.C.L.E., el conte cobra un caràcter cru i modern, allunyat del gran referent cinematogràfic de les llegendes artúriques, Excalibur, de John Boorman. En la nova pel·lícula, Artús encara no és rei, és un brètol, que fins i tot lluita contra la mateixa monarquia que està destinat a governar.

Guy Ritchie explica, en els textos promocionals del film, que en el seu film “la història d’Artús comença quan és petit: un nen en un bordell, recorrent els carrers, aprenent a barallar-se i esquivant la llei amb els seus companys”. “Després, les accions d’altres persones, algunes amb bones intencions i altres no tant, l’obliguen a ampliar la seva visió de qui podria arribar a ser.” Pel cineasta, “les millors narratives segueixen un home en un viatge que transcendeix les seves limitacions i li permet evolucionar des de la seva naturalesa més primària a algú que mereix una vida més important”. Aquest és el camí que traça Artús des de brètol fins a rei.

El jove actor Charlie Hunnam (Z, la ciudad perdida, la sèrie Hijos de la anarquía) interpreta Artús i Jude Law és el seu oncle Vortigern, un malvat oponent en el seu camí cap al tron de Britània. L’actriu catalanofrancesa Astrid Bergès-Frisbey (Barcelona, 1986), que ja havíem vist fent de sirena a Piratas del Caribe 4, té un paper rellevant en aquesta pel·lícula, el d’una maga que ajudarà Artús a acceptar el seu destí.

El muntatge accelerat, els efectes visuals abundants, l’efectisme en la posada en escena i altres característiques de l’estil de Guy Ritchie, que va saltar a la fama explotant aquest estil que l’ha fet famós amb Snatch: Cerdos y diamantes (2000), són ben presents en aquesta pel·lícula, que ha rebut unes quantes garrotades de la crítica anglosaxona.