Cultura

50 anys de la psicodèlia

Montse frisach

Desafiament als límits

Els fractals, els calidoscopis i els colors estridents, típics de l’art pròxim a la psicodèlia

Henri Michaux i André Masson van explorar els resultats de pintar sota els efectes de les drogues

Afinals dels anys cinquanta el psiquiatre nord-americà Oscar Janiger va proposar a un grup d’artistes un experiment per comprovar quin eren els efectes de l’LSD a l’hora de pintar i dibuixar. Primer, els artistes van realitzar les seves obres sense la influència de substàncies i després de manera progressiva anaven dibuixant o pintant després de la presa d’una dosi d’àcid, en diferents moments del procés. Els resultats van ser clars, tant per a Janiger com per als artistes: les obres realitzades sota els efectes de les drogues eren molt més interessants i creatives, si més no eren peces on s’havien trencat més convencions. Per exemple, els retrats més realistes s’havien distorsionat i alliberat.

L’art per se comporta en molts casos experimentació, per això no és estrany que els artistes plàstics hagin volgut viure de primera mà de quina manera les drogues afecten el resultat de les obres. Abans de l’estiu de l’amor i a part de l’experiment de Janiger, els surrealistes i els dadaistes van ser precedents en la creació d’imatges al·lucinatòries i oníriques. Però van ser creadors com Henri Michaux o André Masson els que van explorar les conseqüències de pintar col·locat. Coincidint amb els experiments de Janiger, Michaux va elaborar els cèlebres Dibuixos de mescalina realitzats després d’haver pres peiot. Són peces semiabstractes en blanc i negre, la millor qualitat de les quals és un dinamisme vibratori.

De fet, l’estètica dels dibuixos de mescalina de Michaux ben poc té a veure amb la que normalment associem amb l’art psicodèlic, que està més aviat lligada als colors estridents i fosforescents i les formes calidoscòpiques i fractals, que van envair, per exemple, el disseny gràfic als anys seixanta. És cert que com a moviment l’art psicodèlic a partir del 1967 no existeix com a tal, més aviat quedaria integrat dins les infinites representacions del pop-art, amb totes les seves derivacions posteriors.

Segons alguns estudis, per exemple, les drogues derivades del peiot augmentarien l’aparició dels colors vermell, lila, blau i groc llimona, així com de formes geomètriques, rèptils, monstres i éssers que volen sobre els núvols i paisatges muntanyosos. En canvi, la marihuana produeix desdoblament de les figures i la cocaïna barrejada amb alcohol porta a la deformació i a colors més foscos com el negre, el marró i el morat.

L’apunt
No hi ha un art psicodèlic com a tal ni forma part de cap moviment artístic organitzat. Però des dels anys cinquanta fins avui, l’estètica psicodèlica ha esquitxat artistes des d’Andy Warhol fins a Errò, passant per Marta Minujin.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.