L’anglesa que tenia un hotel

Les coses extraordinàries que van arribar a passar a la Costa Brava anterior al turisme de masses semblen avui passatges novel·lescos que voregen els límits de la versemblança. Truman Capote baixant a comprar el diari a Palamós vestit amb una bata de seda, Nancy Cunard fent dringar tristament les joies de nena rica a la rústega Casa Rovira; Nancy Johnstone organitzant un comboi de nens orfes durant la Guerra Civil; Georges Bataille i André Masson imaginant des de Tossa una lluita de formigues i llagostes per a la revista Acéphale... Si no arriba a ser per aquests hostes, tindríem la temptació de donar categoria documental a les postals del càntir i la flamenca que no tardarien a propagar la imatge d’un Mediterrani de pacotilla, però si no és per testimonis de memòria tan prodigiosa com Patricia Langdon-Davies, que va morir ahir als 95 anys, no tindríem gaire res amb què fer front a la vulgaritat inenarrable del franquisme.

Nascuda el 1922 al comtat d’Essex com Patricia Kipping, aquesta dona anglesa que per afany de ser útil havia ingressat, durant la II Guerra Mundial, al Women’s Royal Naval Service, va arribar a Catalunya el 1950 acompanyant el seu marit, l’escriptor i periodista John Langdon-Davies. Ell sabia per què havia escollit aquest país amb el qual s’havia compromès profundament durant la Guerra Civil. Ella hi venia per amor interposat, però no tardaria a establir-hi els seus propis afectes, tan indestructibles, a la fi, que hi ha dedicat fins a l’última gota de memòria. Casa Rovira, l’hotelet que va obrir amb Langdon-Davies el 1953 al camí de Sant Amanç, seria un petit oasi culte i cosmopolita que freqüentarien hostes com Nancy Cunard o Rebecca West, que compartiria amb els seus amfitrions l’afició a les sardanes. Unida al pintor John Palmer després d’enviudar, el 2006 cediria a l’Arxiu de Sant Feliu el fons fotogràfic de Langdon-Davies, però el temps és implacable, i d’aquella època heroica a penes en sabríem res si, a punt de fer els noranta anys, no s’hagués posat a escriure dos llibres autobiogràfics que es llegeixen amb passió: El gat, unes llavors i quinze llibres (2011), dedicat al seu deliciós hotelet, i El llibre del forat al mig (2016), que voreja els anys anteriors i posteriors a aquell cercle lluminós.