Del contrabaix al clarinet

Potser més a prop de crear una llegenda que de la realitat, Rossini va deixar escrit que va compondre les Sis sonates per a quartet de corda quan només tenia 12 anys. Hi va afegir que eren horroroses. Perdudes i retrobades el 1954 pel músic Alfredo Casella a la biblioteca del Congrés de Washington, la gràcia, la frescor i l’elegància de tals sonates conviden a contradir la valoració de Rossini, tot i que també consta que ell mateix, a la vellesa, va canviar de parer. Són peces que, pel fet de ser dedicades al contrabaixista i mecenes Agostino Troissi, tenen la particularitat d’incloure un contrabaix que, en substitució de la viola, completa un quartet amb dos violins i un violoncel.

Obrint el seu concert de dilluns a Torroella de Montgrí amb la primera d’aquestes sonates, en sol major, l’Academy of St. Martin in The Fields Chamber Ensemble va afegir una altra singularitat a la presència del contrabaix, un instrument habitualment en mans d’homes: va tocar-lo una dona, Lynda Houghton, que, a més, va continuar sent l’única intèrpret femenina (cosa que, en canvi, en aquests temps és estrany) quan l’orquestra va convertir-se en un octet (una forma poc recurrent) per interpretar les altres dues obres del programa (Variacions sobre un tema de Schumann, Op.9, de Brahms, i l’Octet en Fa Major, D.803, Op. Pòst. 166, de Schubert) amb la incorporació de la viola i del vent amb un clarinet, un fagot i una trompa.

Després del quartet de Rossini, amb el qual el concert va començar certament amb gràcia, frescor i elegància, la primera part va acabar amb les 16 variacions de Brahms sobre un tema de Schumann, que, a més, van ser interpretades amb l’arranjament de Detlev Glanert, músic alemany contemporani que, sobretot pel que fa al vent i en particular el clarinet, n’extreu sonoritats modernes vibrants i audaces. Aquesta modernitat en l’execució, o la manera de fer present la modernitat de les peces romàntiques, també va impregnar l’octet de Schubert, que va ocupar tota la segona part amb una durada pròxima a una hora. Amb variacions d’obres del mateix compositor, és una peça encarregada per un comte clarinetista (Ferdinand Troyer) i, per tant, hi brilla aquest instrument, com va fer present James Burke, tot i tenir problemes amb el seu clarinet. En tot cas, el nombrós públic va festejar la precisió desimbolta, sense rigorismes, d’aquest ensemble extret del conjunt de l’Academy of St. Martin in The Fields, orquestra anglesa dinamitzada per Sir Neville Marriner, mort l’any passat amb 92 anys, que va fer-se cèlebre amb la banda sonora d’Amadeus.