Adeu a Jerry Lewis

L’actor, director i guionista Jerry Lewis, nascut a Newark el 1926, va morir ahir a Las Vegas. Va ser un dels genis de la comèdia nord-americana al llarg de les dècades dels anys 50 i 60. El seu histrionisme interpretatiu el va convertir en un ídol imitat i un referent a totes les cases.

Al juny passat va tenir una infecció urinària i va ser ingressat. Al llarg de la vida va tenir uns quants infarts, depressió, càncer de pròstata, fibrosi pulmonar, diabetis i una lesió crònica a l’esquena.

Fill d’una família d’artistes (el pare pianista i la mare cantant), quan tenia cinc anys ja cantava a les gires. Va deixar els estudis per dedicar-se a la interpretació i el 1944 va començar a cantar, ja fent bromes, a les orquestres Jimmy Dorsey i Ted Fiorito. El 1946 va fer parella artística, i durant deu anys, amb Dean Martin.

Romà Gubern, a la seva Historia del cine (Lumen), explica que, en una època de canvis al gènere de la comèdia a Hollywood, “la major revelació al camp de la rialla ve de l’excèntric Jerry Lewis, que amb la seva parella Dean Martin, arriba el 1949 procedent del music hall i la televisió”. La seva carrera cinematogràfica està marcada per tres fites clau, segons Gubern: “la col·laboració amb el realitzador Frank Taslin, a partir de Cómicos en París (1955), la separació del mediocre Dean Martin el 1957 i el debut com a director a El grum (1960).”

L’historiador cinematogràfic el situa “en la tradició del nonsense subversiu –que ens remunta a Mack Sennett–, revitalitzada per Lewis gràcies a l’ús intel·ligent del color i la pantalla ampla, a l’estudi atent de les frustracions de l’americà mitjà a la moderna civilització capitalista i amb una riquesa inventiva dels seus gags que el connecten, en la seva tècnica, al més viu i millor dels còmics i els cartoons de la cultura popular nord-americana”.

A la seva etapa de director intèrpret, especialment fructífera durant els anys seixanta, hi pertanyen pel·lícules com ara El professor guillat (1963), probablement una de les més famoses, també Jerry Calamitat (1964), Tres en un sofà (1966), L’altra cara del gàngster (1967), On és el front? (1970) i El loco mundo de Jerry (1983). Després, només va dirigir alguns treballs televisius i es va retirar de la direcció definitivament el 1992, amb una filmografia de 23 títols. Es va definir així: “Quan dirigeixo, faig de pare; quan escric, d’home; quan actuo, d’idiota.”

El 1982 va protagonitzar El rei de la comèdia, de Martin Scorsese, que va competir a Canes. Robert De Niro interpretava un aspirant a còmic que coneixia un famós còmic i intenta aparèixer al seu xou. Tot i que va fracassar a la taquilla, aquesta comèdia negra està considerada un retrat clàssic de la celebritat moderna.

Tot i la seva simpatia explosiva, també tenia moments Cristiano Ronaldo: “Sóc un geni multidisciplinari, talentós, ric i internacionalment famós. Tinc un coeficient intel·lectual de 190, se suposa que això és el d’un geni. A la gent no li agrada això. Però la meva resposta a la gent que em critica és simple: m’agrado. M’agrada en què m’he convertit. Estic orgullós del que he aconseguit.”

Es va casar dues vegades, primer, amb Patty Palmer (1944-1980), amb qui va tenir cinc fills, i després, amb Sandee Pitnick, amb qui va tenir una filla.

Es va involucrar en tasques solidàries, especialment amb l’associació de distròfia muscular, que va presidir fins al 2011. En total, va aconseguir recaptar al voltant de mil milions de dòlars. Per tot plegat, va rebre guardons honorífics, com ara la Legió d’Honor Francesa (1984), el Lleó d’Or per la seva carrera a la Mostra de Venècia del 1999 i, entre d’altres, el Premi Humanitari Hersholt de l’Acadèmia de Cine de Hollywood, que li van lliurar en la gala dels Oscar del 2009.

Un cop va dir: “A la vida hi ha dos moments tristos: el naixement i la mort. La resta és rodar per terra.” Doncs ja no rodarà més, ni per terra ni pel·lícules, i no ens podrem divertir amb les seves ganyotes. O sí, que per això existeixen les videoteques.