Cultura

Emma Vilarasau

Actriu

“La llengua et connecta amb la teva història”

Cada muntatge teatral és com una família que normalment dura fins a l’última funció

La concessió del Premi Nacional de Cultura va agafar Emma Vilarasau en plena febre d’activitat professional, mentre es trobava de gira amb l’obra Infàmia, de Pere Riera, i assajava Un tret al cap, de Pau Miró, que ha estat representant fins fa poc a la Sala Beckett.

Un dels temes d’‘Un tret al cap’ és la premsa actual.
Pau Miró volia fer una reflexió sobre el periodisme d’avui, sobre la precarietat i sobre com ha baixat –segons ell– la qualitat de segons quins mitjans. Cada dia hi ha periodistes que m’expliquen que abans havien de fer una cosa i ara deu, i això fa que es perdi rigor.
Aquesta precarietat és aplicable a molts sectors.
Sí. Al teatre, la precarietat ha passat factura a moltes companyies, a molts projectes. Ja ho deia el Josep Maria Pou, que a veure quan tornem a fer obres de més de sis personatges; això només s’ho poden permetre el TNC i el Lliure. Si el muntatge és car, els ajuntaments no el poden pagar, i no pot fer bolos.
I això fa que desaparegui el risc.
Exacte. Programadors que sempre havien arriscat reconeixen que ara han d’anar a cop segur. I la situació del cinema també és tremenda. Al cap i a la fi, en teatre, a les males, si tens una sala petita i una càmera negra ja es crea el fet teatral. O al carrer, o en un bar.
Quina relació té amb la premsa?
Jo soc una persona cordial i molt amable [riu]. Això no vol dir que m’agradin les entrevistes. La meva feina és difícil d’explicar, és molt etèria. Jo interpreto el que altres escriuen, i em considero creadora només fins a cert punt. Però també entenc que els actors, les cares, portem gent al teatre. I és una feina de difusió de la llengua; jo he tingut la gran sort de treballar sempre en català.
Aquest va ser l’element que més va subratllar en el seu discurs d’agraïment del Premi Nacional.
Treballar amb la teva llengua et connecta amb tu mateix, amb la teva manera de parlar, amb els espectadors, amb una societat, amb la teva història. Tot i ser bilingüe, quan treballo en castellà em sento estranya, em sento pija. I m’agrada molt el castellà, és una llengua preciosa; poder interpretar Lorca és meravellós.
Afronta de manera diferent un personatge que estrena vostè –com el d’‘Infàmia’ o ‘Un tret al cap’– que un de clàssic?
Amb els clàssics sempre tens mil referents, i està molt bé mirar-se’ls. Se suposa que tu has de fer una altra cosa perquè per fer el que ja s’ha fet no cal tornar-hi. Jo he tingut la sort de treballar les obres de nova planta sent dirigida pels mateixos autors, com Pere Riera o Pau Miró, perquè ells tenen tota la informació.
Quines persones han estat les més rellevants en la seva carrera d’actriu?
Sobretot les del Teatre Lliure. Jo sortia de l’Institut del Teatre i van ser deu anys d’escola constant. Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Lluís Homar, Anna Lizaran... Era aprendre de tot, com una esponja. Va ser una època meravellosa, tot i que tampoc va ser fàcil, era convuls, eren molts talents junts. Va ser com la meva infantesa teatral, va marcar una manera d’encarar-me a les feines que després he anat modelant amb la vida.
Vostè es descriu com una persona molt familiar, i la seva feina té molt d’això.
En aquesta feina cada muntatge és una família. T’expliques moltes coses, vivim junts moments de gran fragilitat... Es poden crear grans enemistats i grans amistats, però normalment duren fins a l’última funció. A mi això em feia molta pena els primers anys.
Ser coneguda arran d’un personatge de televisió, com li ha passat a vostè amb l’Eulàlia Montsonís de ‘Nissaga de poder’, afalaga o molesta?
No renego gens del culebrot que vaig fer, va anar molt bé en el seu moment, va ensenyar moltes coses i vaig passar a ser popular de la nit al dia, cosa que pot jugar en contra teva però que jo he portat molt bé. N’estic molt contenta. A més la televisió em va venir en una època de la meva vida en què jo era mare, em costava molt això que té el teatre de no ser-hi a les nits perquè jo els volia veure créixer, i cada tarda a les 5 era a casa.
Del poc cinema que ha fet, el seu personatge més important ha estat el d’‘Els sense nom’, el debut de Jaume Balagueró. Com recorda el rodatge?
Va ser meravellós. Jo era la més gran de l’equip, i en sabien tant, eren tan creatius... Balagueró em va semblar un geni, tot el rodatge va ser inoblidable. Tot el que em deia per dirigir-me era fantàstic, era un visionari.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Òpera ‘furera’ estàtica

El director Àlex Ollé cedeix el protagonisme a la música en la seva versió de ‘Tristan und Isolde’, de Wagner, que inicia dimarts la seva temporada al Liceu

BARCELONA
 

L’absurd de Sixena

barcelona
 

Una marató de tallers de museus clourà el Som Cultura

Girona
 

Comença la restauració de la façana sud de la Universitat de Cervera

CERVERA
 

Restauren la torre de les Hores de Peratallada

PERATALLADA
 

Sona a l’Auditori la sarsuela més actual

Girona
 

El poble és el bosc de Macbeth

BARCELONA
 

Una mostra i un llibre, en els 50 anys de la mort de Mercadé

TARRAGONA
 
literatura

Irene Solà guanya el premi Documenta