Cultura

Hèctor Parra

COMPOSITOR

“Un compositor és un arquitecte d’emocions”

L’únic element del qual disposem per mantenir una cohesió nacional és la cultura

Compositor resident de l’Ircam-Centre Pompidou de París, Hèctor Parra (Barcelona, 1976) figura entre els creadors catalans més admirats en països com França i Alemanya. Reconegut enguany amb el Premi Nacional de Cultura, ha estrenat cinc òperes en col·laboració amb els escriptors Marie NDiaye, Händl Klaus, la física teòrica Lisa Randall i els directors d’escena Georges Lavaudant i Calixto Bieito, amb qui treballa actualment amb una versió operística de la novel·la Les benignes de Jonathan Littell.

Quan se li va concedir el premi es va subratllar de vostè “l’expressivitat en el discurs compositiu”. És allò que més l’obsessiona?
L’expressió és vital, ja que és allò que mou el músic i, després, mourà el públic. Ara bé: el que és veritablement important és estructurar, donar forma a les emocions. Un compositor és un arquitecte d’emocions. En música, les emocions no denoten res concret, simplement connoten, de manera que és l’arquitectura més efímera, fràgil i humanament més sublim que hi pugui haver.
Ha treballat molt amb físics. Què hi busca, en la ciència?
Soc fill d’un físic teòric i vaig tenir una infantesa envoltada de ciència. Hi busco, suposo, respostes –ni que siguin parcials, perquè la ciència no és dogmàtica– a preguntes íntimes i rellevants: què és la realitat? què és la vida? o què és el temps?, que potser és el primer que hauria de preguntar-se un músic. M’agrada llegir assajos de física teòrica i cosmologia, de bioquímica, de biologia evolutiva… Des de ben petit estic fascinat per les formes animals i per com l’evolució n’ha esculpit les formes i funcions. Com els diferents òrgans han trobat funcions diferents. Les plomes, o les ales, han sorgit diversos cops en els llinatges animals, però no han desenvolupat sempre les mateixes funcions. És curiós com les plomes, per exemple, van aparèixer en els dinosaures per una qüestió tèrmica i, en canvi, després, als ocells els van ser vitals per volar...
I com ho relaciona amb la música, tot això?
M’interessa molt perquè, en composició, una mateixa estructura pot desenvolupar funcions diferents. L’ambigüitat estructural, en aquest sentit, és un concepte fascinant, ja que permet fer entrar l’oient a mons acústics que no estan predeterminats.
Quan va rebre el Premi Nacional va dir que, a Catalunya, ens ho havíem de “creure de veritat”. En quin sentit?
Catalunya, d’entrada, té el desavantatge que no és, de moment, un estat i no pot implementar una política cultural d’estat. L’únic element del qual disposem per mantenir una cohesió nacional, per tant, és la cultura. Quan deia que ens calia “creure’n-s’ho” de veritat, doncs, no apel·lava a l’orgull, sinó a creure’ns que podem tenir un teixit social i cultural capaç de desenvolupar internacionalment una cultura equiparable a la d’altres estats. Encara no hi som, però. Ens hi haurem d’esforçar!
Per què va marxar a París?
Quan fa quinze anys vaig marxar amb la meva dona, que és pianista, ja veia que, tenint en compte per on anava el meu llenguatge musical i les meves múltiples curiositats, no em podria desenvolupar com a artista a Catalunya. Un compositor viu la seva adolescència entre els 22 i 35 anys i, aquesta, és una època que no s’ha de sacrificar de cap manera.
Se l’aprecia especialment a Alemanya...
De seguida hi vaig fer coses –la primera, la temporada 2004/05 a l’Òpera de Stuttgart. A Alemanya la música es considera patrimoni cultural de primer ordre. Potser ve de la Reforma de Martí Luter, per qui, després de la paraula divina, com a element més important ja hi venia la música. Segurament, la música és per Alemanya allò que per a França és la literatura. A Alemanya, no obstant això, reps més pressió, ja que hi ha un aparell crític molt desenvolupat. Hi estrenes una òpera i reps vint o trenta crítiques. Hi ha un veritable debat musical.
Quan i on s’estrenarà ‘Les benignes’?
L’abril del 2019, a l’Òpera de Flandes (a Anvers i Gant). En Calixto Bieito m’ho va proposar ara fa un any i hi estem treballant. El dramaturg austríac Händl Klaus és qui en fa el llibret, que serà en alemany a excepció de dos actes, els dos més íntims, que seran en francès. I amb Jonathan Littell, que viu a Barcelona, ens hem trobat uns quants cops per parlar del projecte. És un gran amant tant de la música barroca com de la música experimental més radical, en el sentit que ho som molts creadors d’avui.
Què li permet, l’òpera?
Expressar, d’entrada, tot el lirisme que duc a dins. Soc mediterrani i, dins del món de la música contemporània, tinc una veu molt lírica. Fusionar amb els personatges d’un bon llibret et porta cap a mons desconeguts, i fa evolucionar la teva música de manera profunda. El treball escènic, a més, et fa possible descobrir-ne altres aspectes. Una òpera és com un poliedre que podem mirar des de diferents angles i sempre hi descobrim coses noves... el tot és més que la suma de les parts.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Visita centrada en Mercè Rodoreda pel ‘Som cultura’ a Romanyà

Les àrees de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro s’han sumat enguany al programa Som Cultura del Patronat de Turisme Costa Brava Girona amb una visita guiada que diumenge (a...

SANTA CRISTINA D’ARO
 
Crònica
música

Un homenatge emocionant

Barcelona
 

Pla, més enllà de la censura

BARCELONA
 
Crònica

Antiguitats ‘sexies’

 
La crònica

La família creix

 
música

Vuit presenta vuit noves ‘Històries xules’ musicals

Girona
 
Col·loqui

El Col·loqui de Tardor de Banyoles es dedica a Santa Maria dels Turers

BANYOLES
 
Mirador

Ajudar a pensar no és adoctrinar

 
concurs d'escultura

Ondina Oliva, premi Pere Jou

sitges