cultura

Crònica

teatre de carrer

L’úter de Tàrrega

Una trentena de persones van acceptar el repte de compartir la nit al ras amb Ada Vilaró

Aquesta és una crònica difícil d’escriure. Perquè, seguint la invitació de Fira Tàrrega, el cronista apareix dins de l’acció. Trenca la quarta paret (la que separa l’acció de l’espectador) i s’hi amara de tota la intenció d’urGENTestimar, la inauguració més llarga que mai es podrà fer en un festival: quaranta hores. És aquesta durada per donar temps a tothom a deixar imprimir el seu batec del cor per les parets de la plaça Major. Perquè tothom pugui sentir-se partícip d’una comunitat que mira als ulls amb franquesa, que abraça ben fort. I que comparteix el fred de la matinada, a Tàrrega, amb un somriure.

Una trentena de persones van acceptar el repte de compartir la nit amb Ada Vilaró. Acomboiats per la cançó de bressol de Lídia Pujol, estirar-se en una hamaca i intentar agafar el son davant de centenars de persones que contemplaven l’acció (entre excitats i sorpresos, també hi havia els que demanaven si s’hi podien sumar sense sac de dormir). Dormir al ras, enmig del brogit d’una primera nit de fira agermanava aquest grup de desconeguts que, després de la humida matinada, celebrarien l’arribada del sol amb un càlid esmorzar, a peu dret (repicant els peus per entrar en calor). El parèntesi de prop de set hores va ser la nit.

Al llarg de les quaranta hores de la inauguració, el cor d’Ada Vilaró ressona per les parets de la plaça Major. Puntualment, s’agermana amb el cor d’altres visitants de l’acció. A la nit, però, el cor era l’únic so constant. Com el d’un nadó que sent dins l’úter de la mare.

Ada va ser Eva per als trenta acompanyants. El seu batec rítmic, constant, fluix, era una remor que bressolava, tots dins dels sacs o tapats amb una manta ignífuga podíem sentir els crits de gresca de la gent que passava o la fredor de la nit. Però l’únic que es mantenia constant era el so del cor.

Ada Vilaró treballa espectacles en què posa a prova el cos. El seu i, la nit d’urGENTestimar, també els dels seus còmplices. Ja ho va experimentar amb el Públic 24h, en què decidia mantenir 24 hores de silenci en un lloc públic, a l’aire lliure, sense res. I només gaudint d’allò que li cedien. A Olot, al Sismògraf 2016, va ploure i un grup de joves va decidir, espontàniament, compartir el fred plantant una tenda al seu costat. Altres li havien portat mantes i aparells per escalfar-se.

Aquest any, Fira Tàrrega se centra en el fet que el públic participi, en fer-ho evident. Per això, aquest any es fa imprescindible que els artistes empatitzin amb el públic. Vilaró hi connecta des de la mirada i les abraçades extenses. Amb un dispositiu que transforma la plaça Major en un gran espai en què es pot conviure en silenci, un extrem que semblava impossible fa uns anys, quan Jordi Galí va intentar fer un espectacle contemplatiu com aquest. Tot es pot pacificar si se li dona el tempo i l’oportunitat adequada. Aquesta experiència, concretament, comporta un arrelament especial entre els participants i la ciutat. De nou. Com aquell enlairament de globus de fa uns anys recordant el desaparegut company Gonzalo Pérez de Olaguer, des de les escales de l’església. Ara, acompanyats en un silenci germà, tots els que van entrar-hi es van sentir protegits, com en l’úter d’una mare.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona