Ballant amb Mr D

Mick Jagger i Keith Richards compleixen enguany 74 anys. Charlie Watts ja en té 76. I toquen junts des del mes d’abril de l’any en què, a Catalunya, hi va haver, per exemple, la gran nevada: 1962. Paul McCartney, que en té 75, i els Who, fundats l’any 1964, també estan immersos ara mateix en gires mundials. I viatjant amb aerolínies convencionals en comptes d’avions privats i tocant en petits clubs en lloc d’estadis, la qual cosa té més mèrit, podem veure encara coetanis seus com els Pretty Things, els Yardbirds, els Zombies o The Moody Blues (o, si més no, les seves restes). Són els Rolling Stones, tanmateix, els que encarnen com ningú el desafiament als límits de la longevitat en l’univers del rock, on sembla que tot ja s’ha escrit i explicat menys la resposta a una qüestió: fins a quina edat seran capaços de pujar en un escenari aquells artistes que, com Mick Jagger, continuen jugant a fons la carta de fer mil corredisses per l’escenari i enrevessats moviments de maluc? El jazz, o el blues, ja fa temps que ha demostrat que, amb diferents graus de dignitat, es poden fer concerts sobrepassada la barrera dels setanta, la dels vuitanta i, inclús, la dels noranta. Però, en el cas de rock, des d’on s’ha mitificat la joventut i se’ns havia dit sovint que més valia morir jove i deixar un bonic cadàver, estem testimoniant el seu envelliment a temps real.

Es podria subratllar, d’aquesta gira dels Stones, que recuperen, amb certa càrrega simbòlica, Dancing With Mr. D (un tema de Goat’s Head Soup que no interpretaven des de 1973, en el qual Jagger canta sobre el fet de ballar amb Mister Death, és a dir, la mort en persona). O que l’inici del concert –passeu al paràgraf següent si no voleu embeinar-vos un spoiler!– és el més impactant des de fa una pila d’anys: ni més ni menys que Sympathy For The Devil. De reclams musicals, com dèiem, en aquest No Filter Tour n’hi ha uns quants. Però el comentari que, el dia 27, imperarà de ben segur entre el públic que baixi per les escales de Montjuïc tan bon punt acabi el concert serà el de sempre: “Mira aquest senyor de 74 anys, que encara corre com si fos un pardalet...”

La incertesa de no saber fins on seran capaços d’aguantar els Rolling Stones (una pregunta, per cert, ja formulada amb força en la del 1976, quan la dissolució dels Beatles encara era relativament recent i Jethro Tull anomenaven un dels seus discos Too Old to Rock ’n’ Roll: Too Young to Die; és a dir, massa vell per al rock & roll però massa jove per morir) continua sent un dels ganxos inevitables en cada gira de Ses Satàniques Majestats. Però no obstant això ja ningú s’atreveix a aventurar amb la veu massa alta una resposta, ja que després de cada sentència que dictava que “aquesta vegada era l’última”, sempre hi ha hagut una nova gira.

En el seu últim disc, Blue & Lonesome, publicat a finals de l’any passat, i del qual en aquesta gira repesquen dues cançons (Just Your Fool, versió de Buddy Johnson, i Ride ’Em on Down, de Jimmy Reed), els Stones sonaven per primer cop en molt de temps en plena concordança amb la seva edat i, en certa manera, posaven al descobert allò del qual Richards es mostra absolutament convençut: que no envellirà de manera diferent de com ho han fet els seus bluesmen admirats. L’escenari, però, és una altra lliga, i tot i ser tothom molt conscient que aquests quatre senyors ja tenen una edat, ningú espera veure Jagger tocant l’harmònica o Wood fent córrer l’slide asseguts en una còmoda butaca com ho feia, per exemple, B.B. King en els seus últims anys d’activitat professional. Als Stones se’ls espera veure, com cantava Dylan, “forever young”. I, tot i que no és gaire escabellat imaginar-se Richards (que, al final, ironies de la vida, els acabarà enterrant a tots) a gust amb la seva ànima de bluesman fins l’últim dels seus dies, sí que es fa més complicat, per moltes sessions de gimnàs que hi dediqui, veure Mick Jagger fent curses gaire temps més de punta a punta de l’estadi.

Als Rolling Stones, en qualsevol cas, val més viure’ls en present, sent naturalment conscients que aquesta podria ser, en efecte, la famosa “última gira”, però que val més no apostar-hi ni proclamar-ho gaire alt. I és amb aquesta idea (la mateixa que ja es tenia l’any 1976, quan Gay Mercader va dur-los per primera vegada a Catalunya) que ens retrobarem amb ells el dia 27 a Montjuïc. A continuació, reviurem cadascuna de les actuacions que la banda ha ofert a Barcelona (ens deixarem, però, el seu concert privat per al Deutsche Bank l’any 2007 al MNAC) i constatarem que, de fet, els Rolling Stones mai no han fet un concert de baixa intensitat a Barcelona. 55 anys... i espera. Ja poden anar ballant tant com vulguin amb Mr D.