El poder de la narrativa

Jaume Cabré és un dels protagonistes de la Setmana del Llibre en Català, que avui li atorga el Premi Trajectòria per un recorregut ple d’èxits aquí i a l’estranger, ja que és un dels autors vius més traduïts. Viatge d’hivern, Les veus de l’Eunuc, Les veus del Pamano, Jo confesso i el darrer llibre de contes, Quan arriba la penombra, són alguns dels títols que han consolidat Cabré com un dels escriptors més sòlids de la literatura catalana.

“No podria dir quina és la meva novel·la preferida, és com si et fessin triar entre els fills, però sé que una no s’entén sense l’altra i que han conformat un procés estilístic del qual jo no puc parlar, ho ha de fer el crític.” Ahir, però, davant de la premsa convocada, va voler evocar els seus inicis com a escriptor. Tenia 18 anys i va sentir el pessigolleig de voler escriure un text amb consciència d’estil. “Volia aconseguir descriure com es desperta el dia provocant les mateixes impressions en el lector, un gat que miola, una persiana que s’aixeca sorollosament.” I pensa: “Aleshores volia veure quin efecte feien en mi les paraules, com és possible el miracle de l’escriptura, però aleshores no vaig escriure de seguida, sinó que vaig llegir, llegir.” I encara ara llegeix, ahir mateix es va comprar el darrer poemari d’Antoni Clapés.

Cabré també va parlar de l’evolució de la literatura catalana a partir de la Fira del Llibre de Frankfurt, que el 2007 va suposar un aparador de la producció catalana a l’estranger que va donar molts fruits. “D’altra banda, ha canviat també la percepció dels autors catalans publicats al castellà, perquè abans ni els editors volien arriscar-se a publicar autors amb nom català. Aquesta reticència s’ha anat perdent.” Amb tot, apunta que encara hi ha molta feina a fer. “Busquem la normalitat de la vida i d’acció de les nostres institucions i hi arribarem; ara és un moment de patacades però hi arribarem.”

En aquest sentit, el novel·lista va lloar intel·lectuals espanyols com ara Suso de Toro o Ramon Cotarelo, que “han aixecat la veu del que està passant a Catalunya, tot i posar-se en contra de l’entorn en què viuen”. Quan se li pregunten pels projectes venidors apunta que va fent i que “a mesura que et fas gran ets més dolent”. Pel que fa a Quan arriba la penombra, que va presentar l’estiu, diu: “No és un aperitiu del que vindrà, simplement vol dir que no havia buidat el pap amb Les veus del Pamano i Jo confesso.”

Aquest darrer és segurament un dels seus grans èxits, la història d’un periodista que intenta fer un assaig sobre el mal. “No se’n surt i no pot explicar per què el mal és tan inherent a la natura humana, per això es passa a la narració, ja que aquesta pot donar pistes de què passa amb el mal.”

Cabré creu en el “poder de la narrativa”: “La narrativa pot explicar-nos coses no racionalment sinó amb una barreja d’intuïció.” Sobretot en relació amb l’Holocaust, tema de rerefons de la novel·la, l’escriptor es planteja, davant la mort dels supervivents, dels botxins dels camps nazis, fins i tot de la gent que s’hi va relacionar, que l’horror queda en mans dels historiadors i es converteix en simples estadístiques. “En canvi el narrador pot entrar a les càmeres de gas i pot anar explicant el que va passar.”

L’acte de lliurament se celebra aquesta tarda a les 19:30 h a l’Escenari 2 de la Setmana del Llibre, a la plaça de la Catedral de Barcelona.