Música clàssica a La Mirona

La inauguració de la nova temporada de La Mirona es va fer divendres amb música clàssica, però no amb violins i violoncels sinó amb la psicodèlia immortal dels Pink Floyd, de la mà dels menorquins The Other Side, que de petits van caure a la marmita de Roger Waters i en van sortir immunitzats contra qualsevol altra arma o imperi que vagi contra el capità Floyd i els seus acèrrims seguidors. En el seu endless tour –amb això està tot dit– aquesta vegada Shanti Gordi i la seva colla –un grup de set músics, que inclou dues coristes– van donar a la seva parròquia exactament allò que volien sentir. Per començar el The dark side of the moon pràcticament sencer, tots els temes del Wish you were here, ajuntant les nou parts ja llegendàries de Shine on you crazy diamond –gairebé mitja hora– i completant la nit amb peces més icòniques d’Animals i The wall.

Revisitar Pink Floyd podria ser un exercici de virtuosisme musical, una experiència gairebé intel·lectual per a estudiosos de la música progressiva dels anys 70. The Other Side ho combat amb entusiasme, groove, naturalitat i comunió, que són els principals arguments d’un grup que fa tants anys que toca aquests temes que ho podria fer amb els ulls tancats. Hi va haver una gran xiulada, però no ens espantéssim pas. Mentre sonava Brain damage, en la gran pantalla circular van aparèixer un rere altre tots els corruptes dels Països Catalans i de més enllà. Rajoy va guanyar per golejada.

La connexió més directa amb el públic va arribar amb Another brick on the wall i Wish you were here sense oblidar la llarga Dogs, desconeguda pel gran públic i adorada pels col·leccionistes de vinils. En els bisos finalment va arribar Comfortably numb, el cim creatiu de Waters i Gilmour, amb Simó Bosch i Pedro Sánchez executant amb precisió i màgia el millor solo de guitarra de la història. Això és així.