Un ‘Llac dels cignes’ correcte, didàctic, familiar

Sempre és un plaer rebre el Ballet de Moscou, una de les companyies habituals a casa nostra i que ofereix els clàssics amb prou garanties de qualitat. Sovint interpreten El llac dels cignes (com l’estiu passat), El trencanous, La bella dorment o Giselle, títols populars que l’equip de Timur Fayziev podria interpretar amb els ulls tancats. L’avantatge és que tot surt rodat: els ballarins han interioritzat els passos i la dansa flueix sense entrebancs. D’altra banda, sembla que per moments adopta un aire rutinari. Això és el que transmet, per exemple, el príncep, que ja vam poder veure l’any passat: Anatoly Ustimov. És un Sigfrid dolç, elegant, àgil però una mica ensopit. Cristina Terentiev és una ballarina forta i enèrgica, d’amples espatlles que aguanten qualsevol equilibri sense problemes. Segurament està millor en la pèrfida Odile (com els passa a moltes ballarines, perquè Odile té més substància, que no pas la pàmfila Odette) i la seva actuació és impecable tècnicament. D’entre l’equip solista sobresurt el bufó, P. Raykov, que emana alegria i força.

El cos de ball, l’autèntic protagonista d’aquest ballet, llueix la tècnica russa impecable, amb ballarines de morfologies diferents però amb un treball d’interpretació ben cuidat i una bona coordinació. El ballarí Alexei Terentiev encarna el bruixot Rothbart amb una malignitat creïble, tot i que el vestuari (amb un estrany desplegable de plomes que li pengen dels braços) no l’afavoreix gaire.

La producció de Fayziev és interessant perquè, tot i ser respectuosa amb l’original, introdueix innovacions que l’actualitzen, com ara un cos de cignes negres en el darrer acte. Han optat pel desenllaç feliç, i és que aquesta versió està molt pensada per a un públic familiar i neòfit. Si poguéssim fer la carta als reis Balaña demanaríem que els programessin a L’ocell de foc o El somni d’una nit d’estiu.