Quan l’Ebre era un Déu

D’entrada, Andreu Carrranza ens posa en precedents: és fill d’Ascó. El seu pare era l’alcalde antinuclear quan es va presentar el projecte. Quan va obrir la central nuclear tota la família es va “exiliar” a Santa Coloma de Farners. Ras i curt: Carranza va estar marcat de jove per aquesta lluita i per la marxa del poble natal que va suposar un “xoc brutal”. Aquest llegat de lluita i de derrota, aquesta nostàlgia d’un paradís perdut de la infància en què el riu Ebre era com un “déu”, esclata en aquesta novel·la que ara presenta i que, sense embuts, considera el punt i final d’una etapa que ha durat dècades. Ciutat de llops (Columna) és una novel·la que s’ha cuit a foc lent durant tretze anys durant els quals l’escriptor ha anat exorcitzant els seus dimonis interiors, d’una banda envers el pare –un activista avant la lettre amb qui no s’entenia– i un paisatge, el riu Ebre, que s’alça com un “símbol de tot el que som”.

Ciutat de llops no és la història de Carranza sinó un viatge per recuperar aquell Ascó idíl·lic i prenuclear, una època en què l’escriptor bevia a morro del riu i pescava una gran varietat de peixos. “Abans era un riu salvatge, no domesticat per les companyies elèctriques i no estava contaminat; ara tenim espècies depredadores com ara el silur, que van introduir els alemanys als anys setanta, i contaminació d’espècies com el cargol poma”. El color també ha canviat: “Abans era d’un verd fosc i ara és cendrós transparent per culpa del musclo zebra, que també provoca que hi hagi grans bancs d’algues”.

Amb tot, la novel·la no s’ha de veure com a reivindicativa sinó que intenta mostrar el que ha passat, i tot això en un relat eclèctic que beu del costumisme, de la novel·la negra, amb un toc de terror i ciència-ficció. Carranza barreja elements fantàstics que formen part de llegendes de l’Ebre, algunes de les quals ha amplificat i versionat. “Pel que fa a les llegendes, hi ha molta cosa inventada perquè la literatura de les Terres de l’Ebre és bastant eixorca, només tenim les obres de Sebastià Joan Arbó en cent anys”, comenta l’autor, que va tenir com a padrí Joan Perucho, també present en el llibre.

L’obra planteja un viatge inquietant de set tripulants en llaüt des de la desembocadura del riu cap a l’origen i queden atrapats. El protagonista és l’àlter ego de l’autor i els altres personatges, tot amb noms que fan referències al món iber, formen part de la seva vida. “Els personatges entren dins d’una altra dimensió perquè no és una obra realista, sinó que surt del meu cap i està plena de símbols i referents”. El llaüt s’endinsa en la boira i per crear la seva realitat els personatges només tenen la seva paraula. En aquest cas, l’autor d’Ascó ha utilitzat la variant dialectal amb una gran riquesa lèxica de l’Ebre, tot i que el narrador té un parlar neutre.

Després d’haver fet les paus amb aquest passat, el guanyador del Premi Pla 2015 per El poeta del poble diu que continuarà escrivint, “evidentment”, però amb un nou full en blanc. Entre les seves obres destaca La clau Gaudí (que va escriure a quatre mans amb Esteban Martín, i ha estat traduïda a més de trenta llengües) i Anjub, Premi Sant Joan 2000.