Elegància eterna
Fernando Rey és objecte d’un cicle a la Filmoteca per celebrar el centenari del seu naixement. Inclou films de Buñuel i ‘The French connection’, entre d’altres
Malgrat aquest nom artístic tan monàrquic, Fernando Casado d’Arambillet (la Corunya, 1917) era fill d’un militar republicà represaliat i va haver d’abandonar els estudis d’arquitectura durant la Guerra Civil. No sabem si vam perdre un gran dissenyador d’edificis, però el cinema hi va guanyar un actor de raça, amb veu profunda i posat elegant, que es va obrir pas des de les aigües enfangades del cinema espanyol de la postguerra fins a Buñuel, els grans festivals i Hollywood.
Fernando Rey compliria avui 100 anys –va morir el 1994, quan en tenia 76–, i la Filmoteca de Catalunya li dedica un cicle d’homenatge amb algunes de les millors pel·lícules que va protagonitzar. La seva carrera “va agafar volada quan va anar estretament lligada a la de Luis Buñuel, des de la seva primera col·laboració a Viridiana”, segons el web de la Filmoteca. Per això inclourà tres títols dirigits pel cineasta de Calanda: Tristana (1970), amb Catherine Deneuve i Franco Nero; El discret encant de la burgesia (1972), amb Delphine Seyrig, i Ese oscuro objeto del deseo (1977), amb Carole Bouquet i Ángela Molina.
De doblar a actuar
Quan va haver de deixar els estudis, va començar a treballar al cinema com a extra, ja amb el nom de Fernando Rey. La seva veu profunda li va obrir la porta del doblatge, i va posar veu a Tyrone Power i Laurence Olivier. D’aquesta etapa professional la Filmoteca projecta, ja a l’octubre, Locura de amor, de Juan de Orduña. Després d’aparèixer sense acreditar en diversos films, el 1944 va treballar a Eugenia de Montijo, primer paper important d’una carrera dilatada (57 anys) i prolífica: a part del doblatge i de nombroses obres de teatre, va actuar en prop de 250 pel·lícules i produccions televisives.
El seu aspecte de cavaller el va portar sovint a interpretar nobles i monarques: el duc d’Alba, Felip V, Felip el Bell... “No soc conscient del meu posat, ni de tenir una veu maca –explicava poc abans de morir, en una entrevista–. Uns neixen amb un físic rude i altres, amb un físic delicat. Jo pertanyo a la gamma dels delicats, i això fa que els directors pensin en mi per a papers elegants.”
Les pel·lícules amb Buñuel van obrir les portes a la carrera internacional de Fernando Rey. Va treballar amb directors com Orson Welles, Robert Altman, Francesco Rosi, Vincente Minnelli i William Friedkin, de qui el cicle recupera The French connection. “L’èxit del personatge –recordava l’actor a la mateixa entrevista– tenia a veure amb el seu exotisme, sobretot per als nord-americans. En canvi, per mi, era normal. Vaig fer el que fem tots els actors quan no sabem cap a on tirar: vaig fer de mi mateix.”
Guardons
Tot i l’èxit internacional, Fernando Rey mai no va abandonar el cinema espanyol. El 1977 va rebre el premi al millor actor del Festival de Canes per Elisa, vida mía, de Carlos Saura, i el 1989 es va endur el Goya i el premi d’interpretació del Festival de Sant Sebastià per Diario de invierno, de Francisco Regueiro. Uns reconeixements que encaixaven amb la seva concepció de l’ofici: “La paraula cultura sona una mica cursi i està molt gastada, però el cinema és cultura, i té un valor testimonial molt gran”.
