Brossa desbordat

La primera planta del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) està desbordada per Joan Brossa (1919-1998). L’obra torrencial del poeta ha ocupat les sales del museu amb motiu de l’exposició Poesia Brossa, l’intent més complet fins ara d’apropar-se a l’obra brossiana en tota la seva transversalitat de llenguatges i complexitat. Aprofitant que el fons del poeta –amb més de cinquanta mil ítems!– es troba dipositat al Macba des del 2011, el museu ha desplegat una macroexposició amb 800 obres però, amb l’abundant documentació que també s’ha inclòs de manera incontinent en el recorregut, arriba a les 1.500 peces. La desmesura de la mostra, que s’obre al públic demà, no impedeix remarcar la figura de Brossa com un personatge central en la cultura catalana de la segona meitat del segle XX i de mostrar els mecanismes poètics que teixeixen tota la seva obra però posant en risc també la visibilitat de l’exposició, que en alguns moments mor d’èxit davant tanta acumulació gairebé de tipus arxivístic. No és per casualitat que el cocomissari de la mostra, l’artista Pedro G. Romero, hagi basat bona part del seu treball en els arxius. Per tant és totalment aconsellable repetir la visita a la mostra si es vol aprofundir en l’univers brossià.

Afortunadament, el poeta –a qui per cert l’acumulació no li molestava gens, ja que en el seu estudi vivia literalment colgat de papers– guanya la partida. Sobretot perquè Brossa excel·leix en el recorregut de la mostra tant en els seus aspectes més subtils com en els més combatius. Una petita ploma d’ocell enganxada en un paper emociona tant com tota una paret envaïda per escarabats o un cartell a favor de llengua catalana. Brossa passa del micro al macro en un segon i resulta igualment efectiu perquè el seu llenguatge de juxtaposicions, el seu gust per la sorpresa i la màgia i el seu sentit de l’humor són arreu.

Tant Romero com Teresa Grandas, l’altra comissària de la mostra, insisteixen en la gran actualitat de l’obra brossiana. El president de la Fundació Brossa, Vicenç Altaió, també ho té clar: “Brossa és un dels artistes poeta més radicals del període que va des de finals de la guerra fins a començaments de l’actual segle i el poeta més significatiu pel que fa al lligam entre cultura popular i cultura d’elit.” Després que l’obra brossiana fos àmpliament revisada en exposicions al final de la seva vida a la Fundació Miró (el 1986 i ja després de mort el 2001), al Reina Sofia (1991) i a la Virreina (1994), ara “era oportuna una nova lectura de Brossa”. A més, el poeta “no fa diferències entre l’acció política i l’acció poètica, és un mag i és un combatent”.

Pedro G. Romero destaca l’actual influència de Brossa en els artistes joves: “Tots els reivindiquem. David Bestué, per exemple, és un net de Brossa.” La mostra es va gestar fa sis anys i Romero explica, agradablement sorprès, “la imprevista actualitat de Brossa”, en temes com ara el procés independentista. Dos exemples. Un d’aquests és l’anomenat Strip-tease català, una acció en què la musa brossiana, Christa Leem, es va despullant i va mostrant cartes de joc i al final apareix Brossa, sorneguer, exclamant: “Visca els Països Catalans!” Un altre exemple és la seva intervenció en un festival de poesia a la sala Price el 1970 en què enmig de les grans patums de la poesia catalana, com ara Salvador Espriu i Gabriel Ferrater, Brossa va reivindicar en un petit poema els Mossos d’Esquadra, fet que va provocar un sonor aplaudiment entre el públic.

En altres casos, Brossa toca temes tan candents avui en dia com el turisme a Barcelona, creant el 1979 un recorregut “antiturístic”, fotografiat per Colita, amb parades al Liceu i al Palau de la Música, però també a llocs com la gossera municipal.

Tres moments àlgids

Entre tanta acumulació, hi ha tres moments especialment àlgids al llarg del recorregut. La primera sala, segurament la més acadèmica, revisa la conformació del llenguatge brossià, ja des que Brossa era un soldat republicà i va publicar el seu primer article, titulat Infiltració, en una publicació militar. En la guerra, Brossa es va lesionar greument un ull però es va salvar de morir. “Ell explicava que va sentir una veu mentre avançaven. Per això es va aturar un moment i gràcies a això l’explosió no el va enganxar de ple i només li va ferir l’ull. Aquest és un primer moment màgic en Brossa”, explica Romero. La poesia de la generació del 24, el cinema de Segundo de Chomón, l’humor de Ramón Gómez de la Serna i de revistes com ara La Codorniz i en art Joan Miró són les grans referències del jove Brossa, que poc després seria un dels membres de Dau al Set.

Un altre moment estel·lar de l’exposició és el desplegament, en un encertat muntatge, de les Suites (1959-1969) i els Poemes habitables (1970), llibres on allò textual i allò visual es combinen de manera harmònica i magistral.

Un tercer moment de la mostra, on s’imposa la força del Brossa més visual, és una recreació de tres exposicions realitzades en tres galeries entre el 1988 i el 1989: la Mosel & Tschechow de Munic, la Joan Prats de Barcelona i la Màquina Espanyola de Madrid. Teresa Grandas afirma que aquest és el moment en què l’obra de Brossa entra al mercat artístic. Aquí entren els petits poemes objecte i les litografies, on Brossa va desplegar un llenguatge (com les cèlebres A majúscula) que es va fer molt popular.

A més de tot el desplegament visual i textual de l’exposició, la mostra ofereix algunes de les accions de Brossa, reactivades de nou al llarg del recorregut. Això sí, per gaudir d’aquestes performances s’ha de visitar la mostra els divendres i dissabtes a la tarda i diumenges al matí. Les accions es despleguen de sorpresa i s’aniran canviant al llarg dels cinc mesos que dura la mostra.

Interessant però absolutament prescindible en una mostra de tanta envergadura és el diàleg de l’obra de Brossa amb tres artistes de fora –Marcel Mariën, Ian Hamilton Finlay i Nicanor Parra– amb els quals Brossa comparteix una poètica semblant.