Cultura

ANTONI PALOMO

CODIRECTOR DE LES EXCAVACIONS AL JACIMENT NEOLÍTIC DE LA DRAGA DE BANYOLES

“A la Draga estem creant escola”

Dona molta importància a divulgar a la societat els coneixements adquirits en els jaciments

Posa l’accent en el programa educatiu del recinte, adreçat a escolars

UN POBLAT AL COSTAT DE L’ESTANY
En una part del jaciment, que s’estén a la vora i a l’interior de l’estany de Banyoles, el visitant es pot submergir en el món neolític gràcies a la recreació d’uns quants espais. A la foto, Antoni Palomo a l’exterior d’una cabana.
La recerca en prehistòria s’ha de fer de manera transversal, amb equips interdisciplinaris
A la dècada de 1980 va sorgir a les comarques de Girona una manera de treballar diferent a l’habitual

Antoni Palomo (Barcelona, 1968), doctor en arqueologia prehistòrica, és conservador del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) i codirector del projecte de recerca del jaciment neolític de la Draga de Banyoles (de fa uns 7.300 anys), un dels més importants d’Europa d’aquell període.

Vostè és arqueòleg per vocació?
Quan vaig acabar el COU m’interessava sobretot la biologia i la geologia, i la història m’agradava. Però la meva vocació era l’esport. Feia atletisme i volia estudiar INEF. Però vaig tenir una lesió i ho vaig haver de deixar estar. Vaig començar a participar en excavacions i aleshores això em va obrir la meva vertadera vocació.
Devia ser l’època de les pel·lícules d’Indiana Jones.
Coincideix una mica, és cert. És veritat que aquelles pel·lícules van tenir un impacte, però en el meu cas no em vaig fer arqueòleg per això. L’arqueologia reunia els meus interessos, que eren la biologia i la geologia. Les meves primeres excavacions van ser a la cova de l’Arbreda (Serinyà) amb en Narcís Soler. Sortien ossos de cérvol, restes d’objectes fets amb materials diferents... i tot plegat servia per saber com vivien els homes i les dones de la prehistòria. L’arqueologia prehistòrica requereix una base metodològica molt àmplia, molt interdisciplinària, per poder reconstruir l’època. Em vaig trobar amb especialistes en geologia, en biologia... Respecte d’aquesta visió transversal en la dècada de 1980 es comença a generar una veritable escola, molt gironina, que planteja l’estudi d’aquests jaciments de manera global, interdisciplinària. En Gabriel Alcalde, per exemple, va començar a estudiar els micromamífers; en Ramon Buxó, les restes paleobotàniques (les granes); la Bibiana Agustí, els enterraments... Els de la meva generació hem après amb aquesta gent, amb els que he citat i d’altres com l’Àngel Bosch o en Josep Tarrús. Aquesta nova manera de fer consistia a mirar d’esbrinar el passat de manera global, saber com vivien aquella gent, com era el seu entorn, en lloc del mètode clàssic d’estudiar estrictament un objecte. El que em vaig trobar em va apassionar; era molt engrescador intel·lectualment.
Però a diferència d’un jaciment d’època romana o medieval, posem per cas, unes restes prehistòriques són molt difícils d’explicar al públic en general, no?
A mi m’ha capficat sempre la divulgació científica i he treballat durant més de 20 anys explicant a gent de totes les edats quina és la feina dels arqueòlegs i els jaciments. Si ets capaç d’explicar-ho bé, jo veig que a la gent l’apassiona, li agrada molt. Els éssers humans tenim una curiositat immensa per saber coses. Però sí que és veritat que has d’explicar-te bé, que has de ser un bon divulgador. Cada cop tenim més gent especialitzada en això, a donar-ho a conèixer. Des del meu punt de vista, la recerca arqueològica no té sentit si després no hi ha una bona difusió, una socialització dels coneixements. Entre altres motius perquè els contribuents, la societat, són els que fan possible la recerca i els has de rendir comptes, com si diguéssim.
Precisament vostè té una àmplia experiència en tallers oberts al públic en general, que són molt populars.
Fa més de vint anys que en faig, entre altres raons perquè durant molt de temps he treballat en arqueologia en l’àmbit privat. Amb la Montserrat Buch, el 1992 vam fundar una empresa, Arqueolític. En aquells moments l’arqueologia a Catalunya, i més en l’àmbit privat, era pràcticament un desert. Muntar la nostra pròpia empresa era l’única sortida que teníem per subsistir. Aleshores de recerca, se’n feia poca, quedar-me a la universitat era pràcticament impossible... Avui les coses no estan bé, és cert, però hi ha moltes més possibilitats, es fa molta més recerca, hi ha molts becaris... el panorama és molt millor en comparació amb fa 25 anys. Una de les meves passions era esbrinar la tecnologia de la prehistòria i ja a finals dels anys vuitanta vaig començar a treballar amb l’experimentació i la divulgació organitzant tallers.
Quan es va incorporar a la Draga?
Doncs mira, des de bon principi, el 1991. I des d’aleshores hi he estat pràcticament sempre enganxat. Durant un temps, com a arqueòleg del Centre d’Arqueologia Subaquàtica (CASC) que dirigia en Xavier Nieto. Abans de la Draga, jo havia estat a jaciments clàssics com l’Illa d’en Reixach, a Ullastret. En un moment determinat em va sortir l’oportunitat de treballar amb un tema que a mi m’interessava molt però no es tocava gaire, en aquella època, com era el neolític. Vaig tenir la sort que gent com en Gabriel Alcalde, en Ramon Buxó i l’Àngel Bosch, entre d’altres, estaven excavant a Plansallosa (un jaciment al costat del pont del Llierca, a Tortellà) i a la cova 120 (Sales de Llierca). Eren arqueòlegs que van posar les bases d’aquella manera de fer pluridisciplinària que et deia abans. Doncs amb aquesta gent vaig començar a treballar a Plansallosa. Jo tenia 21 anys i ells, aproximadament, deu més, i va ser amb ells que jo i molts altres vam aprendre. El descobriment de la Draga es produeix el 1990, arran de les obres pels Jocs del 1992. Uns quants hi vam anar de seguida a veure-ho. Va ser formidable. Recordo que en un minut vaig veure més restes de cereals surant per l’aigua (tota aquesta zona eren aiguamolls) que en tots els jaciments neolítics on havia estat! En Josep Tarrús, que era el conservador del Museu d’Arqueologia Comarcal de Banyoles, de seguida va ser conscient de la importància que tenia.
Es pot ben dir que vostè va estar en el lloc indicat, en el moment oportú.
Sí, sí. L’atzar històric és terrible. Imagina’t, trobar-te amb un jaciment com aquest! L’any següent, el 1991, comencem a excavar-hi i ja es localitzen les primeres restes de fustes que formaven les cabanes.
Va ser difícil, convèncer les autoritats perquè ho conservessin i hi deixessin excavar?
Jo era molt jove i no vaig estar al cas de les converses. Pel que sé, l’Ajuntament de Banyoles (l’alcalde era en Joan Solana) s’hi va posar molt bé des de bon principi. Van ser molt permeables al que els deia en Josep Tarrús. Van ser conscients de l’envergadura del jaciment. Pensa que al ritme que estem anant, aquí tenim feina per centenars d’anys.
Creu que els ciutadans en general som conscients del que tenim a la Draga? O dit d’una altra manera: aquest jaciment, si estigués situat en algun altre país europeu, tindria molta més transcendència?
És difícil de dir. El que sé és que en els cercles d’arqueologia, a les institucions, s’és plenament conscient que la Draga és únic, no només a Catalunya, sinó a l’Europa occidental. Mira, els jaciments poden ser importants, entre altres raons, perquè la recerca que s’hi faci sigui suficient i bona. Jo no puc dir una altra cosa, és clar, però t’asseguro que la recerca que s’hi fa és molt bona, molt bona. Anem a molts països d’Europa i de la resta del món presentant-ho i està tenint un gran impacte. Pensa –i no ho dic per mi– que hi treballen investigadors de primer nivell. Ara mateix hi ha una cinquantena de persones –catalans, de la resta d’Espanya i de molts llocs d’Europa– que hi fan recerca. Això és un avantatge.
Durant cinc anys no es va excavar.
En la història d’aquest jaciment hi ha dues fases. Una primera, durant la qual les excavacions les assumeix una institució local (el Museu d’Arqueologia Comarcal de Banyoles) i es fa tota la feina possible. El 2005, però, es para i es refà el projecte per donar-li una nova empenta. Es planteja que, a la represa (2010) s’hi han d’implicar tant sí com no les institucions més importants del país en matèria de recerca arqueològica. Hi entra el CSIC i la UAB, a més del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), que ja hi estava implicat. Amb la universitat aconseguim tocar directament el vessant de la docència.
De fet, des del 2014, la Draga és campus de la UAB.
Exacte, la Draga forma part de la universitat. Això permet disposar d’una massa crítica de gent que pugui treballar-hi, com per exemple els estudiants del grau d’arqueologia, que hi fan les pràctiques. Joves que van passar per aquí ja són doctors amb una tesi sobre la Draga. Avui la Draga és una escola perquè, d’una banda, disposem d’una infraestructura potent, com els laboratoris de primer nivell de la UAB, el CSIC i el MAC, i de l’altra, tenim el potencial humà. I s’hi crea escola. En els últims quatre anys, de tesis doctorals se n’han presentat sis, però pensa que de treballs de màster se n’han presentat una quinzena. I en aquests moments s’estan elaborant tres tesis doctorals sobre aquest jaciment. Pensem que unes tesis doctorals impliquen que hi ha unes persones que durant quatre anys de la seva vida es dedicaran full time a la Draga.
Paral·lelament, les visites guiades estan tenint molt d’èxit.
Exacte. Hem procurat impulsar molt el que són tallers i visites guiades, sobretot per a escolars, que són els destinataris principals del programa educatiu de la Draga. Les escoles van repetint cada any, senyal que els agrada i aprenen. Ara mateix s’està treballant en uns projectes de realitat virtual per a les visites i de joc didàctic digital sobre el jaciment, i que segurament podrem presentar l’any que ve. Ho estan preparant l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC i la UAB.
Parlant de divulgació, ara estan preparant una exposició sobre la Draga al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.
Sí, serà la primera exposició important sobre el jaciment. Tractarà les excavacions i la seva evolució i s’hi mostraran peces originals. Es tracta d’explicar com era aquell assentament de 7.300 anys enrere.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.