El desglaç de Belbel

Des que Sergi Belbel va estrenar Fora de joc (Club Capitol, 2010), no s’havia escenificat cap altra novetat seva. Un dels autors més prolífics i, sobretot, representat en produccions arreu del món, patia una sequera que li va semblar que podria ser definitiva. L’ambició d’estrenar en grans teatres, la té més que coberta i no trobava idees per posar-se davant de l’ordinador. Fins que el 2014 va fer un curs per a actors que volien atrevir-se a escriure a la Sala Beckett. Va ser una catarsi, un desgel. D’aquella descàrrega neix Les roses de la vida, una comèdia escrita per poder treballar amb quatre joves que admira i que, reclama, tenen dret a donar-se a conèixer. Són Roc Esquius, Gemma Martínez, Enric Cambray i Núria Sanmartí.

L’obra pretén ser un reflex dels teatres cabaret dels anys seixanta a París, amb escenes de dos actors i equívocs continus. Ara fan una prova del 29 de setembre a l’1 d’octubre al Barts Club. Si l’aventura reïx, s’aventuraran a muntar alguna temporada en alguna sala que, a poder ser, no superi les 110 localitats del club.

Què passaria si un emprenedor s’enamorés obsessivament d’una presidenta inaccessible? Buscaria la manera de retrobar-la i poder enamorar-la. Ho prova mitjançant un terapeuta que té una crisi pel dol del gos, el que més estimava. També és sucosa la relació entre aquesta dona poderosa i una secretària que, del respecte absolut a la seva superior, anirà relativitzant el seu poder.

Les roses de la vida és el tercer projecte del Festival Singlot, que pren forma d’espectacle. Dos anys enrere, ja havia interessat Humor i hòsties de Marc Martínez (que ara torna a estar en cartellera tots els dimarts al Jove Teatre Regina). També va convèncer Paradise, que l’any passat ja va exhaurir totes les sessions golfes al Poliorama i que, ara, torna a repetir. Per a Mercè Puy, de la casa El Terrat, aquest Belbel, tot i ser d’una escriptura molt desinhibida, respira la literatura de “l’únic dramaturg català viu que té una obra en el repertori de la Commédie” (concretament, Després de la pluja). L’autor celebra l’espai del Barts Club, que permet fer un teatre cafè molt atractiu per a la relació entre els artistes i els espectadors.