Verd WhatsApp

La Fira Mediterrània s’entossudeix a relacionar la cultura d’arrel amb el poble d’avui. Com que els ciutadans d’avui són globals, d’universos diferents, també ho són aquestes arrels. I, per tant, la cultura folklòrica que sembla inamovible i rígida té, en canvi, molta capacitat d’adaptació. Tanta, que sembla que s’hagi implantat una certa provisionalitat contínua. Certament, amb els dies que corren es feia difícil assegurar que tothom seria a plaça dijous passat. Algunes de les estrenes de divendres ja s’advertien que es tractava de provatures, de treball en procés, que aspiraven a seguir-hi investigant. Aquesta dificultat de concretar és filla de la provisionalitat contemporània del WhatsApp. Abans es deia que l’espectacle estava verd, que calia fer-lo rodar encara; ara és verd WhatsApp. La cultura, però, no s’atura, sortosament.

Maika Makovski va definir al final del seu concert de divendres a la nit d’assaig general quan no hi havia manera d’endollar les guitarres elèctriques. Tot i així, amb l’empatia i seguretat que projecta a l’escenari, van dur el concert CarMenka endavant en el qual confluïen les dues cultures de les seves àvies (l’andalusa i la macedònia). Les tonades agafen un altre aire, efectivament, amb la sonoritat dels instruments de vent macedoni. Per fer-se evident, els dos músics vestien de manera tradicional al costat dels altres companys de Makovski, que habitualment canta amb una sonoritat molt més elèctrica o de flamenc. Divendres, al Teatre Conservatori de Manresa repetien el concert del dia anterior a Barcelona. El públic va disculpar els problemes tècnics i va agrair tots els bisos, ballant-lo dret, fins i tot, l’últim.

Toti Toronell i Pere Hosta són dos clowns amb carrera molt personal que s’ajunten en un projecte imprevisible. Són Slow Olow i han arrencat a la Fira Mediterrània Escargots (el que es presenta és un espectacle embrionari, tot i que ja té una temperatura i un color notable). Amb la mascota del caragol fan un divertit cant a l’slow life. Són uns caragols entusiastes, enamorats del que fan. Per ara, tenen un devessall d’idees que desenvolupen com petits gags, una mena de gifs insòlits.

Envà és un altre treball en procés. Els dos acròbates de mà a mà han incorporat a les seves rutines unes bales de palla. És un element ideal perquè dona molt de joc i, fins i tot, pot ajudar a esmorteir algunes caigudes. L’esgotament de l’exercici de força i equilibri obliga que hi hagi transicions, no sempre amb un resultat òptim encara. En canvi, és preciós tot el que aconsegueixen desenvolupar sobre de les bales de palla quan estan amuntegades que permet salts de molta alçada. Més embrionari és el treball que intueix Joana Gomila amb el Cant de la Sibil·la. Ahir van posar en comú els orígens d’aquest cant al judici final entre acròbates, músics i poetes per veure si es concreta alguna actuació.

En aquesta Catalunya motivada i de la incertesa, el dia a dia continua rodant. Tot i que molt condicionat pels esdeveniments al carrer (l’1-O avui fa just una setmana) no paren de multiplicar-se. Si a Barcelona, avui, hi ha prevista una manifestació en defensa de la unitat espanyola, a Manresa no han deixat de construir una cultura popular que empelta les dels diferents ciutadans i que els empodera. És la Catalunya que integra i que no es conforma amb els ancestres, els necessita renovar per continuar interpel·lant en ple segle XXI. En aquest sentit, va venir molt bé el comiat d’un dels artistes de Cirque Rouge: “Més cultura i menys depressió.” Va ser en l’agraïment de Sodade, una peça d’investigació similar a A vore que, després de dos anys, s’ha transformat en espectacle tancat.