Cultura

Eudald Camps. situació crítica

maria palau

“L’interès dels polítics per la cultura és instrumental”

Té sentit la crítica d’art avui?

Hi ha una determinada crítica de filiació, diguem-ne, formalista i molt descriptiva, que ja no té sentit. Tampoc en tindria una de prescriptiva: la funció de la crítica no és dir “això és bo” o “això no val res” sinó afegir incògnita a una equació en què també hi ha l’obra, l’artista i el públic. Sense algun d’aquests quatre elements, l’equació resultaria incompleta. De fet, n’hi ha prou imaginant quina mena de cultura tindríem si desaparegués el relat crític: l’adotzenament seria el menor dels riscos si el comparem amb el pitjor, és a dir, la barbàrie i el feixisme. Avui, a més, aquests riscos acostumen a tenir una naturalesa troiana; la mirada crítica és la que detecta els soldats ocults dins el gran cavall de fusta.

S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?

D’alguna manera, sempre han coincidit: un artista que no sigui crític difícilment ens pot interessar; un crític que menystingui la dimensió literària de la seva disciplina acabarà semblant-nos insípid i tediós. La relació del crític amb el llenguatge ha de ser semblant a la que l’artista visual manté amb les imatges.

Quin és el seu museu preferit? A quin no entra mai?

De petit, em van marcar profundament museus que contravenien tots els principis de la museografia contemporània, com ara l’Etnogràfic de Ripoll o el Darder de Banyoles: la correcció política ens els ha desfigurat per sempre. Pel que fa als museus i centres d’art actuals, fa de mal dir, perquè s’assemblen moltíssim: un cop a dins, es fa difícil saber si ets a Londres, a París o a Barcelona.

Tàpies té successor?

No acostumo a pensar en termes genealògics, però m’imagino que el mercat ja s’encarregarà de buscar-li successor... Fa temps semblava que seria en Barceló, però crec que la figura que s’acabarà imposant és la de Plensa: en qualsevol cas, és un tema força irrellevant.

L’art català ha viscut massa dels grans noms?

El sector del qual depèn més l’artista és la burgesia i, a Catalunya, aquest col·lectiu és extraordinàriament conservador. El mecanisme seguit sempre ha estat el mateix: formar, expulsar i vindicar com a propi un cop l’artista triomfa lluny de les nostres fronteres. La fórmula val tant per a Miró o Picasso com per a l’Albert Serra.

Per quins artistes aposta?

No jugo mai a res, potser perquè tinc mal perdre. Sigui com sigui, em sembla incontestable la figura de Pere Noguera i, de la meva generació, connecto moltíssim amb tot el que fa en Jordi Mitjà. El consens que hi ha a l’hora de dir noms no deixa de ser un factor de preocupació.

Realment interessa l’art al públic català?

Art i públic són conceptes molt amplis que han de ser constantment delimitats. Gairebé sempre responem mitjançant una tautologia encoberta que vindria a ser: “l’art interessa al públic amb sensibilitat cultural”, és a dir, que l’art interessa a qui interessa l’art.

Som un poble artísticament madur?

Sóc incapaç de mesurar la maduresa artística d’un poble, però el que sí és segur és que els catalans tenim el sentit de la democràcia força més afinat que molts dels nostres veïns.

Els polítics es creuen l’art català?

El que dèiem fa un moment sobre la burgesia és perfectament extrapolable a la classe política: el seu interès per la cultura és instrumental. Les excepcions, en cas d’existir, són tan escasses que passen desapercebudes.

Els museus i centres d’art actuals s’assemblen moltíssim

Abans de decantar-se per la teoria de l’art, Eudald Camps (Ripoll, 1976) era artista. “De molt jovenet vaig fer una exposició, ho vaig vendre tot i em vaig espantar.” D’artista no n’ha deixat mai de ser (el 10 de novembre que ve inaugura exposició a la Casa de Cultura de Girona). Però és en l’espai de la crítica on ha crescut professionalment. Escriu al ‘Diari de Girona’ (des del 1999), a la revista ‘Bonart’ i té un programa a la ràdio Fem Girona. No acomodar-se i blindar la seva independència guien la seva manera de fer i de ser. Ah, i escriure bé.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Manresa construeix ‘ponts de cultura’ en l’estrena de la capitalitat cultural

Un cercavila pel centre de la ciutat i l’espectacle pluridisciplinari ‘Pas’ donen el tret de sortida a un programa de més de 130 activitats

Manresa
 

Dos genis en un de sol

Barcelona
 

El pont com a símbol

manresa
 
DINORA VALDÍVIA
PROFESSORA DE DANSA CREATIVA I DIRECTORA DE L’ESCOLA CONT-CLASS DE GIRONA

“La dansa és un art complet que implica ment, cos i ànima”

Girona
 
Cultura

Bertrana no s’acaba

tordera
 
ANNA PONT
ARQUITECTA, SÒCIA DE L’ESTUDI COMAS-PONT, I DIBUIXANT

“M’interessa punxar una mica l’espectador i fer-lo reflexionar”

vic
 
Cultura

Xavier Escribà es deixa guiar pels afectes a Can Mario

palafrugell
 
Societat

Inauguren una instal·lació interactiva en què ‘qui canta els seus mals espanta’

Girona
 

Un viatge de 24 hores ple d’emocions

barcelona