Llums en la foscor

Tot i la seva inesperada participació en l’acte de final de campanya del sí al referèndum de l’1-O, Obrint Pas ja són història. La flama, però, es manté encesa en l’ampli ventall de grups que, ara a València, hi ha influïts per ells i l’activitat en solitari de qui va ser el seu líder, Xavi Sarrià, que tot just fa uns dies publicava mitjançant Propaganda pel Fet –editora històrica dels valencians– el seu primer disc en solitari: Amb l’esperança entre les dents. “És una frase de John Berger [1926-2017] que em servia per resumir tot allò que volia dir”, apunta Sarrià. “M’agrada com parla de l’esperança com d’una eina en la qual aferrar-se per tirar endavant i poder plantar cara a la vida.”

Sarrià va haver de fer-ho, això de “plantar cara a la vida”, quan d’adolescent va perdre la seva mare i es van desencadenar un seguit de “traumes que, si els pateixes de ben jove, t’acompanyen tota la vida”. “Vaig trobar refugi en les cançons”, recorda Sarrià, marcat en aquella època pels grups del primer rock català, la visceralitat del punk del País Basc i els versos d’Estellés. “Corria una vella guitarra per casa i em va servir per bolcar tot aquell riu ingovernable de sentiments que tens quan vius l’adolescència.Un amic de classe em va ensenyar uns quants acords amb la guitarra i, de seguida, em van començar a rajar cançons.”

Escriure cançons com a forma de “combatre els fantasmes que t’assetgen” roman entre les necessitats vitals de Sarrià, que a Amb l’esperança entre les dents recorre els sentiments que sorgeixen de la “voluntat de buscar llums entre la foscor”. “És un disc que parla de com trobar forces per tirar endavant en moments complicats”, afirma Sarrià, que no amaga que el final d’Obrint Pas va fer ressorgir aquesta necessitat d’aixecar el cap. “Totes les cançons segueixen aquest fil argumental: la llum en la foscor, la lluita en temps difícils. Ànimes navegables [precedida pel recitat de Pere Quart d’uns versos de Corrandes d’exili, extret del film clandestí Poetes catalans de Pere Portabella] parla de la sensació, ben actual, d’haver de buscar un refugi des del punt de vista d’un jove a la batalla de l’Ebre; Salvatges ho fa del costat fosc que tots tenim a dins; Renaixem, de la necessitat de superar moments difícils, també, com a part d’un col·lectiu...”

Sarrià, que es fa acompanyar, entre d’altres convidats, de la rappera argentina Sara Hebe i de Gorka Arbizu de Berri Tzarrak, no s’allunya gaire, pel que fa a sonoritat, dels elements més identificables d’Obrint Pas: rock amb esperit de hardcore, ritmes del Carib i dolçaines, que Miquel Gironès –excompany seu d’aventures a Obrint Pas– fa sonar en dues cançons. “Vam acabar molt saturats, necessitàvem desconnectar, però ara valorem coses que, aleshores, eren difícils de valorar”, diu Sarrià de l’històric grup valencià. Somriu quan li diem que, a nosaltres, els periodistes, no hi ha pràcticament setmana que no se’ns doni a conèixer un grup amb l’advertència a promesa de ser “els nous Obrint Pas”. “Sí, sí... fins i tot hi ha un grup de versions nostres!”, afirma amb indissimulable orgull. “Però és que en els nostres inicis ni somiàvem que un grup del País Valencià pogués arribar a fer tot allò que vam fer nosaltres. Quan vam començar érem un reducte, se’ns deia que allò que preteníem era impossible! Ara, en canvi, no només s’ha demostrat que això és possible sinó que l’escena ha quedat desbordada!”

Xavi Sarrià, entre d’altres concerts, presentarà Amb l’esperança entre les dents el 8 de novembre a l’Apolo de Barcelona i el dia 11, a la Stroika de Manresa.