La música desarma

Deia Llach ahir que la música entra al cor de les persones sense saber com, que té una capacitat de despertar sensibilitats de manera misteriosa, sense que puguem –on ens sigui molt difícil– posar-hi barreres. És per això que hi ha interpretacions i cançons que, encara que lluitem per controlar-ho, tomben la nostra resistència i ens vencen emocionalment. Hi afegia Llach que una de les coses més fascinants de la cançó és l’equilibri “entre la part racional que vol dir la lletra, i una part irracional que és la música”. “Quan la racionalitat de la lletra i la passió de la música s’ajunten, es quan la cançó és meravellosa”, assegurava.

Ahir, la música tenia un component molt important, tant emocionalment com en la seva vessant reivindicativa, demostrant que hi ha molts temes que, tristament, tornen a tenir plena vigència. Començant per les interpretacions de peces musicals de Lluís Llach pel Cor de la Universitat de Girona (Que tinguem sort, Maremar, Damunt d’una terra i Més lluny, entre altres), i culminant amb les actuacions al piano del cantautor, tot un luxe tenint en compte que fa molts anys que no trepitja un escenari per cantar. Llach va triar cançons que en el context polític i social actual toquen més de prop. Va interpretar primer Silenci, que té estrofes tan significatives com “Que no vull esperar. Que sigui ara! Ara que puc sentir el pes de tanta basarda...” I la segona peça: On vas, un clam contra la guerra i la violència, que inevitablement feia pensar en les càrregues policials recents: “On vas amb la vergonya per galó, i en el fusell, hi duus la por, que apuntes al meu poble?” Dues cançons van semblar poc, a uns assistents plenament entregats, que van esclatar en un llarg aplaudiment en acabar la seva actuació, i seguidament en crits de “llibertat!”.

Abans, Sergi Bonet ja havia destacat que la discografia de Lluís Llach forma part del patrimoni musical i nacional: “Les seves cançons, un cop estrenades, ja no li pertanyen a ell sol, sinó al col·lectiu que se les fa seves.” Un gran exemple és L’estaca, una cançó composta en temps de dictadura, i que hem sentit molt en les manifestacions ciutadanes, però que de fet també es va acabar popularitzant i versionant en molts altres idiomes, i ha acabat sent un símbol de lluita per la llibertat.