Jordi Isern manté la seva trajectòria existencial exposant al refugi antiaeri

Només d’endinsar-nos en les profunditats d’aquest lloc tan punyent com és el refugi antiaeri de Girona trobem aquests dies un fragment d’un poema de José Corredor Matheos que dona la benvinguda al visitant: “Vacío, el universo. No hay soles, ni planetas, ni arroyos, ni montañas. No estás tú, no, ni nadie. Sólo una luz perdida que va hiriendo la noche. Un pensamiento solo que corre hacia la muerte.”

Hi és a propòsit de la instal·lació pictòrica de Jordi Isern (Barcelona, 1962), que, des d’avui i fins al 5 de novembre, es pot visitar . Una mostra que no és res més (o és molt) que un recull de pensaments aturats en un espai i un temps, qui sap si perdudes a la immensitat d’aquest univers descrit als versos del poeta que més ha influenciat l’obra del pintor.

“La seva influència és omnipresent a l’hora de concebre la meva obra”, va subratllar ahir Isern en la inauguració d’aquest projecte en format de trilogia que porta per títol Origen. Recorda qui ets (part II), la primera exposició del qual va tenir lloc a la cisterna del Museu d’Història de Girona, també amb la col·laboració d’El Bòlit (Recorda d’on vens); la tercera part es podrà veure al Museu de la Garrotxa d’Olot al febrer (Recorda on vas).

En aquesta ocasió, una desena d’obres de gran format, marcades per aquests rostres híbrids que tenen una certa tendència a la desmaterialització i a la presència fugissera, es reparteixen per les diferents estances d’aquest espai de la memòria “al qual tant de valor hem de donar aquests dies”, com remarca Carme Sais, directora d’El Bòlit. Una sèrie d’elements figuratius que s’adiuen amb aquesta trajectòria existencial de l’artista, que, amb el seu afany intimista, introspectiu i profund continua indagant i recreant el que és romandre en el subsol i en la penombra.

No cal, ni ho vol, posar títols a les obres. “Tendeixo a salvaguardar la mirada. Estic convençut que hi ha un coneixement profund, que ens associa a tots amb l’inconscient col·lectiu, que només es pot transmetre amb la imatge”, descriu Isern. Una portentosa imatge, sens dubte, que en aquesta ocasió es recolza subtilment en una banda sonora de Gabriela Parra.