Si no hi ha focs, anem al refugi antiaeri

Ens farem els forts una vegada i una altra, però la veritat és que ens morim per tenir al davant coses boniques, per sucumbir a aquesta vella debilitat. Ara que la bellesa ha entrat en un descrèdit vergonyant, com si fos una espècie de falta de tacte, trobar-la a llocs inesperats ens commou com criatures bufant el seu primer pixallits de marge. Com que ahir era un d’aquests dies que tocava fer-se el valent, i per això ens havien tret els focs de final de festa, la gent va dispersar-se pels carrers de Girona una mica atordida i sense rumb, que és el que passa quan a la multitud li falla l’eix de la direcció. Uns quants, una mica a tomballons, van anar a raure al refugi antiaeri dels Jardins de la Infància. Era l’últim dia que l’obrien segurament ja fins l’any que ve; l’últim, a més, que hi havia ocasió de veure les pintures que hi ha portat Jordi Isern, en un muntatge que respecta tant la naturalesa del lloc, que semblaven ombres fantasmals que haguessin segregat les mateixes parets. Els visitants, però, hi dedicaven mirades més aviat de reüll i seguien endavant, com si anessin a algun lloc. Però no hi ha enlloc on anar: tot són passadissos i galeries, una rere l’altra, sense més finalitat que aquest prolongar-se sense centre ni objectiu. Estructura cel·lular, en diuen els que hi entenen. És tremendament fosc. Podries arraulir-te en un racó, adormir-t’hi, i t’oblidarien per sempre. O almenys fins que l’obrissin de nou per l’Exposició de Flors. Només fa una mica de llum l’halo blavós del mòbil d’un visitant que ressegueix les parets buscant-hi, diu, grafits que li han dit que hi van guixar els nens durant la guerra, i les pintures de Jordi Isern, aquests caps d’una lividesa flotant, en trànsit quasi de descompondre’s en partícules diminutes, i que de cop em recorden la musa adormida de Brancusi, el seu pes, la seva soledat. Aquests també són caps que posaries a dormir al palmell de la mà, com un ocellet moribund. Sort que no plou. Faria la impressió que som dins la bodega d’un vaixell que s’enfonsa. Observo que ningú riu. Ni tan sols la mainada. Són una altra classe de focs, aquests: es miren amb els ulls tancats.