cultura

Moncho

CANTANT

“Els boleros, més que cantar-los, cal interpretar-los”

Quan em venien a buscar per anar a jugar futbol, em quedava a casa a escoltar boleros

Un any després d’anunciar la seva retirada definitiva dels escenaris, Ramón Calabuch Batista, popularment conegut com a Moncho (Barcelona, 1940), publica Mis queridos boleros (Satélite K), un disc gravat fa set anys amb músics cubans que coincideix amb el 57è aniversari del seu debut. Moncho, que viu al Maresme, serà objecte a inicis de l’any vinent, a Barcelona, d’un concert d’homenatge amb alguns dels artistes que més l’admiren.

I això de la retirada?
Ara bé, però al principi em va costar molt. Va ser un “vist i no vist”, ja que tres dies abans que m’ingressessin estava fent un concert al Palau. Vaig sortir de l’hospital amb una corda vocal menys i, és clar, va ser un cop molt fort. Va ser una retirada involuntària i, sincerament, ho vaig passar molt malament. Però la vida continua...
Per què es publica ara, aquest disc?
Bé, hi va haver la malaltia i la mort de la meva dona, el problema que he tingut jo... No estava, francament, per publicar res. Era un disc, però, que tenia al calaix i que, d’ençà que el vaig fer, he anat escoltant habitualment. Era un projecte totalment a compte meu, fruit del meu neguit de voler fer aquests boleros amb una sèrie de músics cubans que, habitualment, fan latin jazz.
Qui són?
Gent d’entre 50 i 60 anys que, en aquell moment, ara fa set anys, venien de gira a Europa almenys dues vegades l’any. Sempre que venien, gravàvem. I ho fèiem tots alhora, amb la idea de buscar més frescor i espontaneïtat. Volia que sortís un disc molt acústic i jazzístic. Un disc, fins i tot, una mica “antic”, amb caixes rumberes fent el ritme que normalment fan les maraques.
Canvien molt els boleros, quan hi ha cubans al darrere?
Passa una mica com els flamencs, que saben fer la seva música millor que ningú. Per molts xinos que els imitin, res no sona igual.
Canta ‘Lágrimas negras’, ‘Procuro olvidarte’, ‘Obsesión’... Són boleros que coneix molt bé.
Menys dos temes, Tú mi delirio i No me platiques más, que ara he fet a piano sol; la resta no els havia gravat mai. Són temes, però, que he estat cantant a l’escenari una pila d’anys.
Canta ‘¿Y cómo es él?’ de José Luis Perales!
Sí, la volia gravar fa temps, però sempre ho deixava per al proper disc. I, quan hi havia un “proper disc” no me’n recordava. És una cançó que feia molt de temps que tenia al tinter.
Recorda quan va quedar captivat per aquesta mena de boleros?
A partir del 1974 o el 1975, quan vaig començar a anar a Cuba, la qual cosa, en aquella època, fèiem molt pocs. Em feia gràcia perquè anàvem a les sales de festa i sentíem la mena de boleros que cantaven. Em vaig capficar a fer-ho, però quan ho comentava a les discogràfiques sempre em deien el mateix: que estava passat de moda, així que quan vaig tenir calés vaig decidir tirar-ho endavant pel meu compte [riu].
S’ho deu haver sentit dir sovint, això que allò que canta “està passat de moda”.
Sí, sobretot en èpoques de sequera en què se’m deia que tot plegat era una cosa “molt dels anys 50”. En els 54 anys que m’he dedicat a aquest ofici, però, he viscut moltes pujades i baixades. Quan va aparèixer Luis Miguel, per exemple, de boleros se n’escoltaven a tot arreu, però hi ha hagut altres moments, en què la sequera era considerable. Gràcies a Déu, però, a mi no em va faltar mai feina. Sempre he estat un currante de la música, però hi havia músics als quals la sequera els afectava de debò. A qualsevol país llatinoamericà el bolero està a l ’ordre del dia, però aquí és evident que no. La cosa va a temporades.
I ara, té bona salut, el bolero?
No hi ha pas gaire gent que en canti, a part de la Tamara [una cantant sevillana amb qui, l’any 2012, Moncho va treure un disc]. No té una salut fantàstica, deu estar hivernant...
Quan canta ‘Lágrimas negras‘, hi afegeix: “«A mi me gusta la rumba, aunque rumbero no soy, a mi me gusta más un bolero, cuando lo bailo contigo, mi amor»”. La història de la seva vida?
La rumba sempre l’he duta a dins. Soc del barri de Gràcia i vaig començar amb el Pescaílla i el seu germà fent boleros a ritme de rumba lenteta. Amb catorze anys em feien cantar això i, als gitanets, que un nano tan jove i amb pantalons curts cantés aquelles lletres d’amor i desamor els feia molta gràcia...
Com és que un gitano de Gràcia va acabar fent boleros en lloc de rumba?
Això és una cosa que m’he preguntat mil vegades i que no he sabut respondre mai. Sí que puc dir que tenia uns familiars a Mèxic que, a casa, enviaven discos de boleros, sobretot de Lucho Gatica. I quan em venien a buscar els meus cosins o els amics per anar a jugar futbol jo sempre deia que em quedava a casa a escoltar boleros. Em posava un tocadiscos dual d’aquells de plàstic i m’hi passava hores i hores. Els meus pares no ho entenien, ja que en aquella casa no s’escoltava res de diferent del que s’escoltava a totes les cases dels gitanos...
I, ara, què escolta, a casa?
Els clàssics. Barbara Streisand, Frank Sinatra, Bing Crosby... Gent que m’ha marcat perquè tenien una manera molt bona de dir les coses, una dicció fantàstica. Se’ls ho entén tot. La dicció, la naturalitat són coses que sempre he intentat cuidar, perquè un bolero, sobretot, més que cantar-lo, s’ha d’interpretar. Els boleros expliquen històries que tothom ha viscut o que, tard o d’hora, viurà. I, per tant, has de ser creïble.
«



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda