Cultura

art & co

Pilar Parcerisas

Actualitat de l’art tèxtil

Museus del món han revisat l’art tèxtil
AA Catalunya, l’art tèxtil s’ha disgregat i diluït enmig d’altres pràctiques, però hi ha una tradició que no s’ha perdut: des del noucentisme fins a la renovació de la tapisseria dels anys seixanta han seguit fins a avui

Acceptar la pluralitat

Semblava que el seu temps havia passat. Que els moviments dels anys seixanta i setanta a l’entorn de la renovació del tapís i l’art tèxtil havien esdevingut demodés i que només la fotografia, el vídeo i el text podien ocupar les parets dels museus. Si alguna cosa ens ha aportat la mirada postmoderna és l’acceptació de la pluralitat, la mort dels llenguatges específics i la hibridació de disciplines. Tant moderns vam volem ser que fins i tot vam eliminar la disciplina de tapís de totes les escoles d’art de Catalunya.

La globalització, la incorporació de l’alteritat, el retorn del handmade sovint en mans del gènere femení, ha posat de nou la pràctica i la presència del tèxtil en les més rellevants plataformes internacionals. Així, no és estrany que una artista octogenària com Sheila Hicks sigui cridada a fer una instal·lació tèxtil al Palais de Tokyo, centre d’art destinat a la creació emergent, o que l’artista Grau-Garriga, sigui apreciat pels seus tapissos a fires de Nova York, exposi sovint a París a la Galerie Nathalie Obadia i la Soskine de Madrid.

En els darrers anys, importants museus del món han revisat aquesta pràctica des d’una visió actualitzada, tant des dels artistes visuals que fan incursions en el tèxtil com des dels artistes que s’han mantingut fidels a la seva pràctica. Així, el Musée d’Art Moderne de la Ville de París exhibí Decorum. Carpets and tapestries by Artists (2013-2014) i el Museo Tamayo de Mèxic la mostra Hay más rutas que la nuestra (2013), amb obres de Teresa Margolles, Gabriel Orozco i del mateix Grau-Garriga. En aquesta mateixa línia, la Gagosian Gallery de Londres ha apostat per tapissos d’un pintor tan rellevant com Gerhard Richter i per la instal·lació tèxtil de l’artista Piotr Ulanski. La mateixa Tate Modern sorprengué el 2015 amb una gran instal·lació de Richard Tuttle a la Sala de les Turbines amb el significant títol de I don’t know. The Weave of Textile Language (2015).

Mantenint la tradició

A Catalunya, l’art tèxtil s’ha disgregat i diluït enmig d’altres pràctiques, però hi ha una tradició que no s’ha perdut: des del Noucentisme, amb Tomàs Aymat i l’Escola Catalana de Tapís fins als creadors que des de la renovació de la tapisseria dels anys seixanta han seguit fins a avui. I aquesta tradició és la que ha recollit Sant Cugat, amb la Casa Aymat i la seva manufactura i que ara projecta al futur amb Can Quitèria, un nou centre dedicat al tèxtil.

L’esperit viu a Sant Cugat

Mentrestant, Can Maristany, centre d’exposicions i de tallers d’arts visuals de Sant Cugat, ha mantingut viu l’esperit de l’art tèxtil en la darrera exposició de Marga Ximénez, artista de l’última generació involucrada en l’art tèxtil que ha sabut girar aquesta pràctica vers una mirada postmoderna, aplicant profundament la perspectiva de gènere, l’alteritat, la desconstrucció dels processos artístics i la consciència social. El títol Heterònims ja ens parla del joc que l’autora ha establert des de fa deu anys amb altres noms, que li han permès desfer el clos tancat de l’autoria per donar veu i participació a altres personalitats artístiques que ella mateixa hauria pogut desenvolupar i que versen sobre altres cultures, ments i ordres poètics. L’artista expandeix la seva veu a través d’aquests heterònims, que mostren la convivència entre el seu jo i els seus altres.

Relacionats amb el gènere femení

Els materials usats per Marga Ximénez són tèxtils, com un cartró de jacquard trobat a l’atzar, però alhora domèstics. Tenen a veure amb el gènere femení, els matalassos de roba i palla de la besàvia, de l’àvia i la mare; els draps de cuina i baietes convertits en mòduls minimalistes apilats en columna sense fi, la llista de la roba que la mare s’endurà a una residència d’avis, un brodat dedicat a les tres edats, un moble de cuina convertit en llibreria amb roba dedicada, i la desconstrucció d’una de les peces que va fer als anys noranta de la sèrie Vela de Deesses (1994), una de les més aconseguides de la seva trajectòria. Per què produir? Per què seguir produint si els artistes tenim plens els magatzems? Bona reflexió de l’artista quan s’arriba a la maduresa d’un trajecte en què el que compta és la satisfacció del procés creatiu més que el producte, en un país on el mercat és gairebé inexistent i en davallada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Manresa construeix ‘ponts de cultura’ en l’estrena de la capitalitat cultural

Un cercavila pel centre de la ciutat i l’espectacle pluridisciplinari ‘Pas’ donen el tret de sortida a un programa de més de 130 activitats

Manresa
 

Dos genis en un de sol

Barcelona
 

El pont com a símbol

manresa
 
DINORA VALDÍVIA
PROFESSORA DE DANSA CREATIVA I DIRECTORA DE L’ESCOLA CONT-CLASS DE GIRONA

“La dansa és un art complet que implica ment, cos i ànima”

Girona
 
Cultura

Bertrana no s’acaba

tordera
 
ANNA PONT
ARQUITECTA, SÒCIA DE L’ESTUDI COMAS-PONT, I DIBUIXANT

“M’interessa punxar una mica l’espectador i fer-lo reflexionar”

vic
 
Cultura

Xavier Escribà es deixa guiar pels afectes a Can Mario

palafrugell
 
Societat

Inauguren una instal·lació interactiva en què ‘qui canta els seus mals espanta’

Girona
 

Un viatge de 24 hores ple d’emocions

barcelona