“Superman també era una mena de refugiat”

Sí, era un adolescent i vivia encara en el règim comunista. Llavors ens arribaven llibres de ciència-ficció del bloc soviètic. Hi havia grans col·leccions. No era un còmic, era un llibre amb dibuixos, textos... M’agradava molt aquesta sèrie, i és la meva connexió amb la ciència-ficció. En reflexionar-hi, em vaig adonar que Superman és una mena de refugiat, i que ell i altres superherois eren una mena d’àngels perduts.

Em va semblar molt provocador que un dels refugiats esdevingués una mena d’àngel, un superheroi. En la crisi de refugiats hi ha moltes contradiccions i volia fer evident que es tracta d’un problema molt complex. Reflectir la nostra realitat és molt difícil, fins i tot si fas una pel·lícula de gènere pur, un film de terror o un thriller. Però, al mateix temps, les pel·lícules van més enllà dels llibres, són més rellevants, reflecteixen més la nostra realitat.

Sí, volia crear una història que contínuament fes que la gent es plantegés si ha de creure el que veu. Els superherois són com un mirall. També ho és Superman, per mi, és com un mirall que fa que ens preguntem: “Qui soc?” Aquests figures són molt bíbliques, és evident. Crec que el públic ho ha entès molt bé.

Visc en un país molt estrany. Els darrers deu anys ha esdevingut molt populista, i el populisme vol crear por, assenyala qui és l’enemic. Els darrers tres anys, assenyala els refugiats. La meva pel·lícula contradiu aquest discurs al meu país, i alguns dels que el difonen s’han indignat perquè he utilitzat aquest heroi, que a més està lligat a la tradició cristiana. S’han publicat articles que m’acusen de fer publicitat dels refugiats al meu propi país. Però també hi ha molt públic que ha entès la pel·lícula, afortunadament, que la va gaudir, i es van adonar que no és fàcil posar-li una etiqueta.

Volia reflectir dues coses molt presents en la pel·lícula: el caos i la pressió. I això era el gran repte, crear aquest estat d’ànim caòtic i sotmès a pressió, que l’espectador el sentís. Per això vam escollir aquest estil de rodar amb la càmera a la mà, completament lliure, i els actors també tenien molta llibertat.

Ho veig així, vivim en una xarxa que és completament horitzontal: Facebook, connectivitat, èxit, diners... No tenim connexió amb les qüestions verticals, i això té a veure amb la tradició, Europa és més de connexions horitzontals que verticals.

Les creences: les religions, si hi ha alguna cosa més enllà de la mort... Tenen a veure amb allò transcendent. Avui en dia tothom vol ser jove i estar connectat.

No conec gaire bé aquest tema, he llegit que es tracta d’una qüestió econòmica en diaris hongaresos i anglosaxons, i penso que s’ha perdut alguna cosa de l’explicació. És difícil de creure que sigui una qüestió només econòmica.

M’ho puc imaginar, per això no puc comentar res més. No és blanc o negre com he llegit als diaris.