Cultura

L’artista plàstic domènec fita fa 90 anys

Maria Palau

L’artista útil

Domènec Fita entén l’art com una força que es compenetra obertament amb la vida. Servir les persones i els llocs ha estat el seu estímul creatiu

“M’agrada ser humil. La humilitat és la veritat”
FFita ha fet de la versatilitat el seu segell. I volgudament ha renunciat a tenir un estil, un únic estil. “N’he prescindit perquè no vull res que em lligui. Vull ser lliure”

Ningú estrany o conegut que travessa la porta del número set del carrer Francesc Macià de Girona pot tenir cap dubte que aquella és la casa d’un artista. D’un artista que no entén l’art com un producte de plaers momentanis i fugissers, que s’alça en altars exclusius, aïllat de tot i tothom, sinó com una força que es compenetra obertament amb la vida. Amb la vida de la gent i de les ciutats. Les persones i els llocs han estat el principal estímul per crear de Domènec Fita. “El meu sentit de viure ha estat ser útil, servir”, diu.

La seva casa és la primera que es va construir a Montjuïc, el 1969. L’arquitecte Joaquim Masramon va tenir la sensibilitat i la intel·ligència de gestar un refugi que és alhora vital i professional. Vida i treball hi estan integrats. La casa de Fita és alhora un manifest de tot el seu projecte artístic. El seu repte d’embellir el món comença a la seva pròpia llar, amb diverses pells que donen escalf a l’arquitectura. Des de la tanca que protegeix la intimitat de la finca fins a la façana posterior, intervinguda amb un mosaic lluminós.

Al seu taller impera l’ordre. Un ordre que no ha estat fàcil aconseguir. Gens. “Tothom es pensa que soc molt endreçat, i no ho soc.” En això gran part del mèrit el tenen els abnegats patrons de la seva fundació, reconeix amb un agraïment infinit cap a tots ells. Un senyor mèrit ha estat sistematitzar l’univers creatiu d’un artista nonagenari que va sentir la crida de l’art quan era un marrec. Quina considera que podria ser la seva primera obra? Tot somrient pensa que potser aquells cavallets de plastilina que va fer quan només tenia cinc anys per al president Macià. Fita, un nen abandonat, va rebre la visita del polític a l’hospici. L’Avi li va fer un petó. Quan es va fer el pla de propostes del nomenclàtor de Montjuïc, va suggerir que li agradaria viure en un carrer que dugués el seu nom. Desig complert.

A la taula central del seu espai de treball hi té l’última sèrie que ha forjat. Es diu Rampell. “Un rampell també és pintar.” Si cal sense pinzells, com és aquest cas. Fita comença el dia fent gimnàs i cap a les deu ja entra al taller, on s’hi passa matí i tarda. Sempre té coses a fer. Ara està submergit en un nou llibre que traça les seves aliances amb l’art abstracte, “el que més he treballat”, diu. Serà el divuitè volum de la col·lecció que cataloga tota la seva producció, que de molt supera les 10.000 peces.

Al despatx l’espera el seu bloc de notes, en el qual s’acumulen imatges i lletres. Des dels anys quaranta omple llibretes d’una creativitat desbordant. D’aquests quaderns, que té desats en un esplèndid moble dissenyat per ell, se’n va fer una publicació el 2005, i tard o d’hora fora bo fer-ne un recull actualitzat. Ara va pel bloc número 524. En l’última pàgina tacada, evoca un record de quan era molt jovenet, amb uns nou o deu anys. Diu més o menys: “Del vàter en dèiem can Felip V. Com li hauríem de dir ara nosaltres a Felip VI?” Fita és un home de fortes conviccions catalanistes i és molt optimista amb la consecució de la independència.

El seu taller és com una cambra de les meravelles atapeït de maquetes, assaigs i proves que delaten un procés creatiu pacient, honest i sincer. Aquí reposen els fragments de pòrfir de Pèrsia sobre els quals va cercar la millor solució gestual per a un dels passos que connecten els interiors de la Sagrada Família de Gaudí; allà, els models de vitralls per a un hotel d’Andorra. Fita ha fet de la versatilitat el seu segell. I volgudament ha renunciat a tenir un estil, un únic estil, per poder-se adaptar sense constrenyiments a les lògiques dels diferents materials, tècniques i destins de l’obra d’art. “No m’ha interessat mai tenir una manera fixada de fer les coses. N’he prescindit perquè no vull res que em lligui. Vull ser lliure.”

Llibertat per afrontar reptes de tot tipus. I mai sol. Sempre buscant ajuda en persones que dominen els oficis. Fita estima el món dels oficis com cap més altra cosa en aquest món. Estima més els artesans que els artistes. Els veu més generosos. Estima per sobre de tot la mà traçuda de qui és capaç de trobar una aplicació artística en qualsevol espai de la vida. El geni sovint anònim d’aquells que fan del seu talent un servei a la comunitat. És en aquestes coordenades que ell s’ha volgut situar. “L’art ha d’estar lligat amb la vida. Jo no soc una peça separada del medi de la vida.”

I d’aquí que tanta importància dona a l’obra més modesta que a la més monumental. “He posat la mateixa il·lusió i entrega en el disseny del número de carrer d’una casa com en la creació d’una escultura pública. El valor és el mateix: servir.” Els encàrrecs han estat nombrosos i molt diversos. Però, ep!, rebre un encàrrec no significa obeir el client. “Significa donar-li més del que em demana.” Com aquella monja que el va anar a veure amb una estampa de la Mare de Déu del Carme per encomanar-li una escultura clònica. “En les escultures, el color malmet la forma.” La monja va quedar encantada amb una peça en la qual només parlava la pedra.

Fita ha rebutjat encàrrecs importants anys després d’haver-hi destinat moltes hores de son i de feina. Amb els deixebles de Gaudí que el van anar a trobar perquè fes els Tres Reis de la façana del Naixement no s’hi va entendre perquè tenien visions diferents de la idea que l’arquitecte volia per a la continuació de la Sagrada Família. En va arribar a fer maquetes i tot. A última hora també es va fer enrere d’un encàrrec quan va visitar la seu de la institució que el requeria i la va veure massa bruta i desmanegada...

Un gruix rellevant d’encàrrecs que ha satisfet al llarg de la seva carrera, tot i que ja no darrerament, han estat religiosos. Fita havia estat un home de molta fe, però l’ha anat perdent: “M’he fet indiferent, em rellisca.” Va tenir un gran desengany amb l’Opus Dei, organització a la qual va ingressar als anys cinquanta i que al cap de quinze va abandonar. “Em pensava que eren avançats i em vaig trobar que eren carques a més no poder.” N’hi ha una, de comanda religiosa, que el va marcar per a tota la vida: el 13 de desembre de 1953 va caure d’una bastida mentre s’estava barallant amb les pintures de la part alta del baptisteri de l’església de Betlem de Barcelona. Als vint i pocs anys, li van dir que no tornaria a caminar mai més. Però en lloc de convertir aquesta cicatriu en un lament obstaculitzador, va trobar un revulsiu per ser encara més tenaç i tot: “La majoria de gent té mandra activa. Jo no puc. A mi aquell tràgic accident m’ha obligat a estar més al peu del canó.”

Fita és feliç de celebrar el seu 90è aniversari amb tanta gent que l’aprecia i el valora. S’ha sentit sempre molt estimat i només té la recança que potser ell no n’ha sabut prou. “Com a pedagog, els meus alumnes i les persones que m’ajudaven en sabien més que jo. I em sap greu haver-me’n adonat tant temps després. Penso en persones com la Mercè Huerta, l’Ignasi Esteve i en Pere Romagós. Eren tan delicats, eren àngels! Jo, en canvi, vaig ser massa dur...”

“L’art és una petja, queda marcada i ens sobreviu”, exclama un lúcid Fita. No el neguiteja transcendir: “Això ho decidiran les futures generacions. M’agrada ser humil. La humilitat és la veritat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La cobla global

girona
JORDI CERVERA
ESCRIPTOR

“La cuina demana molt temps, molta reflexió i una gran experiència”

badalona

Buit creatiu i existencial

Barcelona
Crònica

Art antivigilància

Un tast de...
‘Família’, Natalia Ginzburg

Ginzburg i la família

La nova Associació Balada del Sabater d’Ordis es presenta avui a Castelló

castelló d’empúries
Crítica
cinema

Actuació corprenedora

‘[REC]’ obre una nova sala 4DX de Filmax

L’anhel tan humà de comunicar-se

Barcelona