Paisatges i rostres

Muntador de pel·lícules tan prestigioses i guardonades –dins del circuit de cinema d’autor més inquiet i arriscat– com Dead slow ahead (de Mauro Herce), Arraianos (d’Eloy Enciso) i Slimane (de José A. Alayón), Manuel Muñoz Rivas ha debutat com a realitzador de llargmetratges amb El mar nos mira de lejos. Divendres, el cineasta va presentar la pel·lícula en el festival L’Alternativa, que avui tanca les portes però que permet recuperar-la en una sessió a les 19.45 hores, a l’auditori del CCCB.

El mar nos mira de lejos retrata un grup d’homes que viuen de la pesca en una zona de dunes a Doñana, a Andalusia. El film arriba a L’Alternativa després d’un reeixit pas per festivals com ara el de Berlín, el de Sevilla i el Cinespaña de Tolosa, on va guanyar el premi al millor documental, tot i que Muñoz Rivas no és partidari d’aquesta etiqueta: “Tot són pel·lícules. Del que es tracta és d’arribar a la veritat, tant des de la ficció més pura com des del documental canònic. El que importa és arribar a una emoció verdadera. De vegades, s’hi arriba a través de l’artifici; d’altres, cal estimular una mica la realitat. Jo no volia documentar el món que he filmat, simplement em va seduir. El resultat és una intersecció entre la realitat i la meva visió interior. Però, en lloc de buscar actors, trobo personatges que m’agraden. I, en lloc de construir decorats, trobo espais.”

L’origen de la pel·lícula arrenca de l’interès de Muñoz Rivas –que estiueja al costat de Doñana– per les petites cabanes, “que són l’única zona habitada en 40 quilòmetres de platja verge”. I hi afegeix: “Em preguntava qui vivia allà. Són condicions dures i estan una mica escindits del món modern. M’evocava la idea d’un temps suspès.” Quan estava escrivint el primer tractament, el director va saber que “un arqueòleg alemany hi havia buscat una ciutat perduda”. “Em va semblar molt llaminer, perquè era una mica el que jo volia fer. Tenia l’impuls romàntic de desenterrar una mena de paradís perdut. Volia fer ressonar un passat mític històric en el present d’unes persones a punt de desaparèixer”, explica.

El mar nos mira de lejos posa molta atenció en el paisatge i en elements com l’aigua, la sorra i el vent, però també en els rostres de la gent que hi apareix. Segons Muñoz Rivas, és “un món molt masculí, d’homes sense família”. I continua: “Mentre feia la pel·lícula, em vaig adonar que el tema era el temps. Però, molt abans de trobar el tema, vaig sentir l’atracció per rostres que m’agradaven. Eren rostres que pertanyien a una altra època.”

En total, el director i el seu equip van filmar unes 115 hores de material durant nou setmanes de rodatge, repartides en diverses estacions. “M’interessava bastant, perquè tot es transforma d’una estació a l’altra”, diu. Això va comportar que el procés de muntatge fos molt llarg: “Hem estat un any per endreçar i depurar tot el material i trobar-hi un relat. L’escriptura final es va fer en aquesta fase.”